Clásico: Teatre Grec en Barcelona



El Teatre Grec de Barcelona, situat al carrer de Santa Madrona de Barcelona, a la muntanya de Montjuïc, no és pas una construcció feta pels antics grecs. Va ser dissenyat i construït l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Universal celebrada a Barcelona, inspirant-se en el Teatre d'Epidaure. Els arquitectes van ser Ramon Reventós i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Es troba ubicat en una antiga pedrera de la muntanya, la paret tallada de la qual fa la funció d'escena del teatre. La superfície és de 460m2 i té un aforament de 1.900 espectadors.

Al costat del teatre hi ha uns jardins, dissenyats per Rubió i Tudurí i Jean-Claude Nicolas Forestier, així com un pavelló que inicialment esta dissenyat per a concerts musicals i avui és un restaurant.

S'hi celebren representacions artístiques de forma esporàdica, especialment a l'estiu. La resta de l'any, està en un estat que ben bé es pot qualificar de semi abandonament.

L'any 1932, Margarida Xirgu va representar Electra, de Sòfocles. En acabar la Guerra Civil, el teatre va quedar abandonat fins a la seva reinauguració l'any 1952 amb Edip rei, també de Sòfocles, mantenint un ritme de representacions durant l'estiu. L'any 1957, Esteve Polls va representar Juli Cèsar, de Shakespeare en català.

Entre els anys 1969 i 1972 va estar tancar. Entre 1973 i 1975 va ser gestionat de forma privada, passant novament a mans municipals l'any 1976, en que s'hi va celebrar la primera edició del Festival Grec, amb representacions cada any excepte el 1979.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Barri Jueu: Palau Del Lloctinent


Edifici construït per Antoni Carbonell entre 1549 i 1557 destinat a ser la residència del representant del rei a Catalunya, tot i que no va arribar mai a acomplir aquesta funció. És un bloc rectangular de quatre plantes més els baixos, que serveixen per salvar el desnivell existent entre les dues façanes principals. Edificat tot ell amb pedra de Montjuïc, el seu estil es situa a cavall entre el gòtic tardà i el renaixement. Els portals són adovellats i sense decoració mentre que les balconeres del primer i segon pis s'embelleixen amb guardapols rectes o mixtilinis, amb mènsules esculpides i l'escut de la Generalitat amb la creu de sant Jordi. Sota la cornisa hi ha gàrgoles encastades i, als angles, torretes de guaita en voladís i, a mitja altura, uns escuts sostinguts per àngels.

El palau s'articula al voltant d'un pati amb grans arcs escarsers a la planta baixa i una galeria toscana al primer pis coberta amb voltes d'aresta. L'escala d'honor és coberta amb un excepcional enteixinat de fusta tallada, del 1553. A la mateixa escala pot veure's una porta amb relleus de Josep M. Subirachs, del 1975.

Durant molts anys ha estat la seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Piedras en la montaña: El Castell de Montjuïc


En el año 1640, durante la revuelta contra Felipe IV, se construyó la primera fortificación en la cumbre de la montaña de Montjuïc, con forma de cuadrilátero, revestida de piedra y barro. Desde esta se resistió al asalto de las tropas castellanas de Pedro Fajardo de Requesens-Zúñiga y Pimentel, marqués de los Vélez, el 26 de enero de 1641 (batalla de Montjuïc).

En el año 1694 el fortín se convirtió en un castillo cuya planta ocupaba toda la parte llana de la cima, con tres baluartes mirando hacia tierra y una línea de dientes de sierra mirando al mar.

Durante la guerra de Sucesión española, la caída del castillo en manos de Charles Mordaunt, lord Peterborough, el 17 de setiembre de 1705, fue un factor que influyó para que los catalanes se sumaran a la causa del archiduque Carlos de Austria. Felipe V lo recuperó el 25 de abril de 1706, pero lo perdió de nuevo el 12 de mayo de ese mismo año, y no volvió a estar en su poder hasta el 12 de setiembre de 1714, cuando, conforme al artículo quinto de las capitulaciones que ese mismo día propuso el duque de Berwick a la ciudad de Barcelona, el castillo fue entregado a las tropas borbónicas.

En el año 1751, el ingeniero militar Juan Martín Cermeño ordenó destruir el antiguo fortín de 1640, que todavía permanecía entre las nuevas paredes, y acabó de dar forma al conjunto de fortificaciones, dotándolo de servicios y cisternas, una de estas de agua potable, y mandó la excavación del foso. Entre 1779 y 1799 se realizaron diversas obras para poder acoger al doble de personas, así como la construcción de cocinas y fogones para alimentar a 3.000 personas. Fue entonces cuando el castillo tomó la forma que ha conservado hasta ahora y se dotó de artillería, con unas 120 bocas de fuego.

El 13 de febrero de 1808, las tropas francesas entraron en Barcelona con 5.427 hombres y 1.830 caballos. En un principio tenían que permanecer tres días en la ciudad; sin embargo, el 29 de febrero de 1808 un cuerpo de las tropas imperiales de Napoleón, comandadas por el coronel Floresti, subió a la montaña de Montjuïc para apoderarse del castillo. Lo consiguió, pero con ello provocó el malestar de las tropas que había porque el capitán general del Principado había recibido órdenes de la propia Corte de recibir benévolamente a las tropas napoleónicas.

En el año 1842, durante la regencia del general Espartero, la ciudad fue bombardeada desde el castillo para sofocar un levantamiento revolucionario. El año siguiente, el general Prim ordenó otro bombardeo de Barcelona, donde se lanzaron más de 2.500 proyectiles durante los 81 días que duró el asedio de las tropas gubernamentales.

En la década de 1890 se encerró a los obreros involucrados en la ola de violencia anarquista. Se encarceló también a los detenidos durante la Semana Trágica en 1909, momento en que, también en Montjuïc, se fusiló al pedagogo catalán creador de la Escuela Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. En el año 1919 hubo más de 3.000 obreros encarcelados a causa del conflicto de La Canadenca. En 1936 se llenó de prisioneros de derechas, y de 1936 a 1938, además de continuar como prisión, fue el escenario del fusilamiento de 173 personas. En este lugar murió fusilado el presidente de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys el 15 de octubre de 1940.

El castillo se mantuvo como prisión militar hasta 1960.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Plaça Espanya: Torres Venecianas




¿Unas torres venecianas en plena Barcelona? Pues sí, son las dos que se alzan en Plaça Espanya muy cerca de la Fira y los pabellones de exposición. Reciben este nombre porque fueron construidas por Ramon Reventés en forma de campanile veneciano y sirvieron de pórtico de entrada al recinto de la Exposición Internacional de 1929.

Las dos torres tienen 47 metros de altura y son el perfecto decorado para la avenida Maria Cristina. A ambos lados de esta avenida se suceden las fuentes y las columnas de luz. De hecho, ver la avenida iluminada por las noches es todo un espectáculo, ya que al fondo se pueden contemplar tambien las escaleras que forman la base del Palacio Nacional.

Cuando acaba la avenida, siguiendo el paseo, se llega a la Font Màgica, también construida con motivo de la exposición de 1929. Cuando llegan las fiestas de la Mercè, la fuente adquiere su mayor protagonismo, ya que el piromusical que clausura las fiestas se hace normalmente desde este lugar.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Poema de Dolors Miquel








Nascuda a Lleida, resideix actualment a Torredembarra. Ha publicat els llibres de poemes: El vent i la casa tancada (Columna, 1990), Llibre dels homes (Edicions 62/ Empúries, 1998), Transgredior (Arola, 1999), Haikús del camioner (Edicions 62/Empúries, 1999), Gitana Roc (Llibres del Segle, 2000), Mos de gat (Edicions 62/Empúries, 2002), Amb capell (Emboscall, 2003), Ver7s de la terra (Pagès, 2004), AIOÇ (Empúries, 2004) i Missa pagesa (Edicions 62, 2006). En narrativa ha publicat Maruja Reyes sóc jo (Columna, 1992). A publicat, també un número i mig de la revista La Verge Peluda (2002). La seva obra poètica ha estat guardonada amb els premis Rosa Leveroni (1989), Ciutat de Barcelona de poesia (2005) i Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2006).

Tam-Tam (Mos de Gat)

El costellam de l’esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, xulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se’ns torna a palmell fred de mà.
El vers arrampat al naixement de la bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una vagina poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l’aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l’Un.
El món ho sap.
Això és l’amor.
Tam-tam antics a la selva de les venes.
L’esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l’amor.





  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

El poema del yugo




Las mujeres de mi país llevan sobre los hombros
un yugo;Su corazón pesado y lento oscila entre esos dos polos;A cada paso, dos
grandes baldes de leche chocanUno con otro contra sus rodillas;El alma materna
de las vacas, la espuma del pasto masticado,Brotan en olas nauseosas dulces.Soy
igual que la sirvienta de la granja;A lo largo del dolor me avanzo de un paso
firme;El balde del lado izquierdo está lleno de sangre;Puedes beber y saciarte
de ese pujante jugo.El balde del lado derecho está lleno de hielo;Puedes
inclinarte y contemplar tu rostro laso.Así voy entre mi destino y mi
suerte,Entre mi sangre caliente y líquida y mi amor límpido muerto.Y cuando esté
segura que ni espejo ni bebidaPueden ya distraer o sosegar tu corazón salvaje,No
quebraré el espejo resignado,No volcaré el balde donde sangró toda mi vida.Iré
llevando mi balde de sangre en la noche negraAllí donde están los muertos que en
él a beber vendrán.Iré donde están las olas con mi balde de hielo;El breve
gemido de la orilla será menos dulce que mi llanto;Un rostro pálido grande se
asomará a la dunaY ese espejo, que ya no quieres, reflejará la faz calma de la
luna.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Nou Barris: Torre Baró




La construcció inacabada del castell de Torre Baró, a dalt de la serra, s'ha convertit en símbol del districte. Aixecat durant la primera dècada del segle passat, tenia com a finalitat esdevenir un hotel dins del projecte d'urbanització de la zona residencial. El nom del barri, però, prové de l'antiga torre anomenada Torre del Baró, construïda al segle XVI per la família Pinós al costat de la carretera de Ribes i destruïda l'any 1714. Una segona torre va ésser construida al mateix indret el 1797 i va ésser enderrocada el 1967 quan es va construir la Meridiana.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Arbres: L'hamadríade del violí



Bella hamadríade,
en els teus braços, espatlla i si
acotxadora d'un violí,
sols en parença sones tan fi
per a una nova secreta oïda
ara en els nostres ulls assolida?
l, de mirar-te, pren embranzida
alguna música que ve de mi?

Ets arbre, l'ésser que un cant trastoca,
i retirances prens d'immortal.
Les teves cames són dins la soca.
És el teu ventre son vegetal,
oh només viva de sina endalt!
Damunt la teva cinta indistinta,
tota l'escorça de nou es pinta
amb comes roses i amb ulls de cel;
i si topessis amb ta mirada
donzell fent via per la contrada,
tu, malcontenta ja de ta rel
i adés ardida i adés poruga,
exiliada del teu descans,
respiraries feble i feixuga
i es dreçarien tos pits infants.

Però menysprees tota mudança
i en tu s'amaga tot pur esment.
Ton coll, tos braços, ton si dorment,
en replegant-se
manyagament,
l'ordre desvetllen d'unes sonores
veus encantades, i sols adores
d'una joguina de fusta el plany.
I s'hi concerten murmuradores
fresses de rama, sospirs de tany.
L'arbre que fores
és arbre encara, com era antany.

Si, fulles vives, tes mans són franques,
el cap inclines, les celles tanques,
que a tu mateixa només respons;
plegues els braços, tes dues branques,
per emparar-hi ton niu de sons.
I en la lliscada de la cantúria,
emplena l'antre de la boscúria
la cantadissa d'ocells i fonts.

Bella hamadríade
del violí,
de tots remota, secreta en mi!
En volent heure't, una abraçada
recularia malaguanyada,
i la besada
mai els teus llavis no sap collir,
oh fusta i càntic que un déu junyí!

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

El mal caçador


"Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos"
Visions i cants, Maragall


El mal caçador

La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que s fa de dia.

La missa de l'Estiu
el capellà la diu
am les portes obertes.

S'oeix de tots costats
quan enflaira ls serrats
el ginestar de Corpus.

El caçadô s daleix:
de fòra estant la oeix
amb un genoll a terra.

Al bon punt d'alçar Déu,
li bóta allà al bell peu
la llebre endiastrada.

S'esventa l goç lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçadô al darrera.

«Corres i correras.
Mai més t'aturaras.»
Aquesta és la sentencia.

«Doncs, corro i correré.
Mai més m'aturaré.
Alegra és la sentencia.»

S'allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...

Passen dies i nits...
Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.

La missa matinal
la diuen allà dalt:
les portes són obertes.

En un vent de visió
passa l mal caçadô
entre lladrucs i fressa.

Se gira i veu l'altâ,
i al peu el capellà,
i en alt veu l'hostia candida.

Passa i es perd al lluny...
La boirina de Juny
cenyeix l'horitzó immobil.

Roden les estacions,
revénen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.

Cada any torna a passar;
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.

Cada any els capellans
tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.

Cada any l'hostia s va alçant,
el temple s va aixafant
i l'hostia puja, puja...

Passen més anys i més,
el capellà no hi és:
l'hostia va sola en l'aire.

Amunt... amunt... amunt...
La volta perd el junt,
la llum del cel s'hi filtra.

L'hostia s'hi va acostant...
El temple s va esquerdant...
El caçador no para.

Ve un any, la volta cau
i s'obre l gran cel blau
damunt de l'hostia blanca,

que s'alça lentament...
Al ser l'estiu vinent
floreix el temple en runes.

Sen va pujant al cel...
El caçadô, amb anhel,
cada any, cada any la mira.

L'hostia, per'nâ zenit,
té l'espai infinit,
i ell, per caçâ, encisat,
té l temps, l'eternitat.

La leyenda o cuento del “mal caçador” -el mal cazador- es una de las leyendas/mito más extendidas de la cultura indoeuropea, aunque seguramente se reconocerá más rápidamente si la llamamos por su nombre original: la caza salvaje - "the wild hunt". En ella el protagonista -normalmente un personaje desgraciado o adormentado, o simplemente desafortunado- se ve perseguido o persiguiendo una comitiva fantasmal o demoníaca de forma continua o eterna, como castigo, maldición, o designio divino.

Detrás de este relato feérico tradicional, revisado de forma tradicional dependiendo de cada evolución cultural, hay un mito primario sobre la tenue barrera entre este mundo y el Otro Mundo. En el mito original, la caza salvaje, el cazador suele ser un dios relacionado con la vida, la muerte y la magia, y tras de él hay toda una serie de personajes del Otro Mundo. La presa, en cambio, a menudo tiene la forma de presa sexual, un ciervo, una mujer... el significado del mito, pero, sigue siendo construido a base de conjeturas.

Ver la caza salvaje era presagio de catástrofes o la muerte, y servía como advertencia a los maleantes nocturnos. De todas formas, este mito debía tener un motivo, por ejemplo, relacionado con el hecho que la caza salvaje se podía ver en fechas clave, fechas del calendario relacionadas con grandes ritos estacionales, en los que el mundo de los vivos y el Otro Mundo se unen. La caza salvaje es un mito mágico, que interna tanto muerte, fertilidad, resurrección y naturaleza.

En Catalunya hay dos leyendas que circulan alrededor de la base de la Caza Salvaje: la leyenda del “Comte Arnau” y la leyenda “del mal caçador”. En el caso del Comte Arnau, él persigue y es perseguido por fantasmas y demonios como castigo por sus fechorías. Pero en el caso del “mal caçador”, encontramos un personaje más o menos anónimo, que debido a una irreverencia para con la iglesia, es condenado a vagar como alma en pena seguido por una comitiva infernal, por los bosques catalanes.

Otros nombres del mito en Catalunya:
  • Caçador de la Lluna
  • Caçador negre
  • Caçador del rei
  • Robert el Diable
  • Riatus
  • Calamun
  • Comte Arnau

El relato:


Un día de fiesta que el cazador quería aprovechar para ir de caza, decidió pasar primero por la iglesia a escuchar la misa, pero éste se quedó cerca de la puerta para salir antes que los demás. Justo en el instante en que el sacerdote alzaba la Hostia para empezar la comunión, el cazador vio como una liebre cruzaba rápidamente por delante de la puerta. El cazador salió corriendo tras ella, perseguido por sus perros. Desde entonces nadie ha vuelto a saber de él, y se dice que fue condenado a perseguir eternamente esa presa por todo el territorio, como castigo por su falta de fe.

El significado:

Quizás en este mito, el cazador es otra personificación o simboliza el dios de la muerte, que conduce a los humanos al Otro Mundo. De todos modos, hay unos puntos relevantes que indican que se trata efectivamente de un mito antiguo y precristiano: el hecho que sea considerado un proscrito para la religión y el hecho que vaya de caza, persiguiendo una liebre, símbolo de la fertilidad y conectado con las brujas tradicionales catalanas. Todo ello me lleva a pensar, que es otra reformulación más de la caza salvaje de la tradición indoeuropea.

Joan Soler i Amigó en la Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana, además de mencionar ese enlace con antiguos mitos y personajes del Otro Mundo, hace referencia a la conexión de las cacerías salvajes con esos días relacionados con la muerte. Por ejemplo, comenta que en Catalunya se consideraba pecado ir a cazar el Navidad -solsticio de invierno- y el día de difuntos -la fiesta celta de Samhain, seguramente por querer emular un personaje tan evitable como el dios del Otro Mundo, que caza almas para llevárselas consigo. De nuevo, la relectura cristiana del mito deja entrever el motivo de las prohibiciones, mucho anterior a cualquier motivo judeocristiano.


Fuentes:
-Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Ramon Coll Monteagudo.
- Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Joan Soler i Amigó


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Els fruits saborosos: Les prunes d’or

En un incomparable triomf, Migdia mor.
Passada pel flameig, la terra s’aclivella.
Aglaia seu a l’ombra de la prunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.

Oh cos d’Aglaia, bru com saonada fruita,
cimat de cabellera com d’una nit mortal!
Els llavis se li baden per a la dolça lluita
i té en els ulls un caire brillant com de punyal.

Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.
Són en una illa verda, cenyida de claror;
en el redós, a penes hi ha fesses torbadores:
un fregadís de mates, l’insecte en bonior.

Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam?
I l’aire es torç, ardent d’una flama frisosa,
i la calitja parla d’una terrible fosa.
L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!

Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla…
Superbament s’aixeca, damnant el seu descans,
i enfonsa en la prunera les cobejoses mans
i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.

I l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques
sembla oferir-nos l’or, la mel d’algun pecat,
s’estremeix un moment de la ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

L'Autobús fa l'amor amb les torres de quart




Escuchar

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

el primer que s'estima: els ulls

La millor canço i lletra





Pujo caminant cap a Gràcia
amb aquella eufòria de qui sap
que allà on va trobarà una raó
per quedar-se, tot i que és enlloc
on es voldria exiliar.
Som a mitjans dels noranta
i tot crit m'ha semblat sempre aliè.
Tu ets l'única causa santa per la
que estic disposat a sofrir, estic
disposat a patir, estic preparat
pel dolor.
Però ai amor, no ens havíem vist
mai encara i als ulls de l'altra
gent hi fulguraven altres drogues.
Llavors jo era valent i la por
la millor metzina, llavors tu,
simplement, no existies...
Torno rodolant a Gràcia amb el
cap ple d'enllocs i ningús i el cor
buit d'esperança però també de
l'enyor que ja sentia per tu.
Som a mitjans dels noranta
i tot crit m'ha semblat sempre aliè.
Tu ets l'única causa santa per la
que estic disposat a sofrir, estic
disposat a patir, estic preparat
pel dolor.
Però ai amor, no ens havíem vist
mai encara i als ulls de l'altra
gent hi fulguraven altres drogues.
Llavors jo era valent i la por
la millor metzina, llavors tu,
simplement, no existies...

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS