Petits triomfs


Laia Noguera i Clofent. Calella, 1983. És llicenciada en Filologia Catalana per la UB. Ha publicat L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), la plaquette Incendi (Cafè Central, 2005) i No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007). Ha participat a les antologies Singulars d'un plural (Festival de Poesia de Girona, 2004), Joves poetes catalans (Brosquil, 2004), Los versos de los acróbatas (Fronteras Movedizas, 2005), Bellesa ferotge (Fonoll, 2006) i Solstici d'estiu (Fundació A.C.A., 2006), entre d’altres. Ha traduït del basc poemes de Kirmen Uribe i de Leire Bilbao i, de l’italià, poemes de Teresa di Cosimo i de Luigi Manzi. Actualment codirigeix, juntament amb Esteve Plantada, l’edició catalana de la revista literària digital www.barcelonareview.com. És guitarra solista al grup de Thrash-Death metal Red for more. Des de fa uns quants anys recita activament, sobretot als Països Catalans (Búger, Calaceit, València, Àger, Barcelona, Vallgrassa, Ciutadella, Granollers, Lleida, Gandia, Girona, etc.), però també a l’estranger (Bilbao, Ea, Sant’Oreste).

Tercer Moviment - Triomf, 2009

A poc a poc, com despertar-se
Palpitava alguna cosa a l'interior de les branques.
En el trànsit.
Aquell petit moment de despertar-se.
Corrent avall.
A galop.
Arribar enlloc.
A galop entre els faigs.
El camps segats.
Aquel petit moment d'estar despert.
A l'aguait.
La bellesa de les coses moribundes.
Fendir la pell, aferrar el cor amb la mà.
Els nostres esvorancs.
De sobte, érem fora del bosc i sobre nostre, no-res.
Al cim de pedres.
A sobre nostre, no-res.
Clariana del cel i seure de costat.
Obrir els ulls, primer.
Gosar recordar-ho, després.
Una mica més alt.
Una mica més bell.
Una mica més cert.
Que baixa.
Que fendeix.
Per un petit moment.
Despertar.
No-res sobre nostre.
A galop de nosaltres.
Jo a galop.
El cim.
L'albada a galaop de l'albada.
Com una sonata inmensa.
Totes les veus de l'orquestra en el teclat de l'albada.
Fins a deixar-nos endur corrent avall.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

27



Tú eres mi canço de bressol

Arrancaste las cruces de mi infancia

Eres mi parque:

austral.

Eres mi zoo libre:

sin jaulas, ni cadenas invisibles.

Eres mi estación de tren:

todas.

Mi Piscina de agua salada

Mi volcán verde

Mi estuche de colores,

Mi lápiz,

Mi paraguas,

Mi espada y mi escudo,

Mi Grecia,

Mi museo,

Mi teatro,

Mi circo,

Mi risa,

y mi piedra milenaria.

Y tus hijas, (ese piano)

sobre unas 200 (como mínimo)

serán almohadas

para mi cabeza;

el agua,

para mi boca.


A Barcelona.
A Catalunya.
A mil donas catalanas.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS