Festa de la Mercè


La Mercè és la festa major de Barcelona, des que l'any 1871 l'Ajuntament de Barcelona va confeccionar, per primera vegada, un programa d'actes extraordinaris per celebrar la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, que se celebra el 24 de setembre. Un acte important de la festa de principis del segle XX eren els concursos de Cors de Clavé. L'any 1902 se li va donar un nou impuls amb cavalcades inèdites, una primera trobada de gegants de tot el Principat, un primer concurs de castells i la divulgació d'una dansa empordanesa per tot Catalunya: la sardana. Des d'aleshores se li ha volgut donar un caràcter eminentment popular i de màxima participació ciutadana. D'entre els costums d'introducció més recents que han tingut un fort ressò, cal destacar la Fira de Vins de Catalunya, el Correfoc, la Marató Popular, la diada castellera, i el Piromusical, que se celebra com a últim acte de les festes l'últim dia d'aquestes a l'Avinguda Maria Cristina combinant foc, llum, música i l'aigua de la Font màgica de Montjuïc.



La dansa serà protagonista a les Festes de la Mercè que enguany es duran a terme del 22 al 25 de setembre, i que tenen a Sant Petesburg com a ciutat convidada.

Marius Petipa i Lev Ivanov van estrenar el 1895, a partir de la música de Txaikovski, una de les coreografies més famoses de la història de la dansa clàssica. El llac dels cignes es va veure per primera vegada al Teatre Mariinski de Sant Petersburg, una de les grans capitals del ballet. Per això la Mercè ret homenatge a la seva ciutat convidada, convertint el Parc de la Ciutadella en un gran escenari: la cascada i el llac esdevenen els espais on es desenvolupa l'acció d'aquest ballet, una versió de 60 minuts de durada que, tot i això, manté les essències coreogràfiques i musicals de l'original. El públic seguirà l'acció del ballet traslladant-se d'un espai a l'altre del parc, en un muntatge en què els espectadors se sentiran especialment involucrats en la història.

Participen en l'espectacle intèrprets destacats com Tatiana Tkachenko i Dimitri Rudachenko, solistes del Teatre Mariinsky de Sant Petersburg, a més del coreògraf Timur Fayziev, que supervisa les seves coreografies. També intervenen ballarins catalans, entre els quals hi ha ballarins del Centre de Dansa de Catalunya, dirigit per Roser Muñoz i Joan Boix (que han estudiat a l'escola Vaganova de Sant Petesburg), i de La Companyia, formació juvenil de ballet clàssic fundada per Elise Lummis, amb coreografies de Lourdes de Rojas. Tot sota la coordinació artística de la coreògrafa Anna Planas.





  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Narcís Comadira: Llibres




Narcís Comadira (Girona, 1942) és poeta i pintor. També ha exercit altres disciplines artístiques o relacionades amb l'art, com la dramatúrgia, la traducció, l'article periodístic, la crítica literària, l'estudi de la història de l'art, l'arquitectura i la publicitat. La seva lírica tendeix, a través d'un progressiu rigor mètric i lingüístic, cap a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia. Valora el mestratge de la poesia de Gabriel Ferrater, de Josep Carner i de J. V. Foix. De la faceta de traductor, sobretot de l'italià i de l'anglès, cal remarcar les antologies de poetes italians i obres de G. Bassani, E. de Filippo, L. Pirandello, W. H. Auden i R. Rowell. El 1991 es va iniciar com a dramaturg. Ha estat guardonat amb premis com el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Nacional de la Crítica.



L'amor al Mar - Amic de plor

Fugim del mar, fugim del mar
que em priva
d'extasiarme en aquests ulls que tens.
Com la que encerdes amb les teves dents.
no he vist mai una cala tna espriva.
Vull capbussarme i nedar a la deriva
sol pels teus ulls i els teus llavis ardents.
Si no m'acosto perquè no em dius: -véns?
I, si jo vinc per qué t'm fas esquiva?
Però si el mar es planta entre tot dos
si per mirar-ho oblido les vegades
que he nedat en tes aigües agitades...
Anem al mar, anem al mar....
Que a dins del mar han d'esser molt millors els sospirs, els petons, les abraçades...


A un amic que amagava el seu amor - Amic de plor

Si en nit de plor vós no tribeu confort
quan fantasmes cendroses, amb la lluna,
vénen a enterbolir-vos casascuna
de les hores de somnis i la mort
tan hàbilment celada, per temuda,
respira al fons de vostra solitud,
i el seu panteix commou la quietud
i els passadissos de la ciutat muda,
¿per què amagueu la cara noia/dona/senyora
i no en parleu, esquiu, amb un amic
que podria lliurar-vos de les malles
que us encerclen?Enmig de la boirina
compartiria amb vós, feliç i ric,
les vostres passejades per versalles.

Venen temps dolços - Verd Jardí

No t'espanti aquest vent. Mira, setembre
Se'ns ha endut ja l'estiu totes les coses
una llum de baix les fa mes dolçes
i també mes serenes.

Ve el temps d'anar a passeig, paussadament,
sota els arbres, que pal.lids, ja tremolen
Ara ens cauran els dies com les fulles,
daurades de records.
Tindrem hores madures com raïmes,
assolellades, tendres, saboroses
de silencis intensos. Melangies
dels primers crisantms...

No t'espanti aquest vent, que du temps dolços

Vell Jardí - Verd Jardí

He tornat al jardí descuidat i salvatge
on les hores felices van transcórrer i els dies
d'antigues amistats.

Tornar a veura el desmai
i la de de marbre, contemplar entre els pollancs
tants somriures encara, que les flors dels geranis
perfumaven, en costa dues llàgrimes aspres.

He aturat el meu cor, que, innocent, pretaria,
solitari, aquell foc d'un setembre oblidat,
el desis vigoròs d'un cos bell, com si ara
entre els arbres hi haguès quelcom mès que
unes ombres

El captard ha envaït el domini del somnis
mentre en gelen la carn els meus passos per
l'herba.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Casa Golferichs: Fusta, Pedra i Fang


La casa Golferichs és una casa modernista construïda a Barcelona l'any 1901 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver per encàrrec de Macari Golferichs, un comerciant de fusta exòtica. Està situada a la Gran Via de les Corts Catalanes, 491, cantonada Viladomat.

Després de la guerra civil es va convertir en escola religiosa i, a finals dels anys seixanta, un promotor privat la va adquirir amb la intenció d'enderrocar-la i construir-hi pisos. Aquest fet va desencadenar insistents protestes veïnals que van evitar que «el xalet», com era coneguda, desaparegués per l'especulació. El 1980 l'Ajuntament de Barcelona va recuperar la propietat de l'immoble. El 1987 es convocà un concurs per a la seva rehabilitació que van guanyar els arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, i entre els quals quedà finalista la proposta d'un encara molt jove Enric Miralles. Des de llavors la casa acull un dels Centres cívics més actius de l'Eixample. L'edifici principal presenta una interessant combinació de volums i materials (maçoneria, maó vist i ceràmica) i ús d'elements neomedievals. Les obertures són neogòtiques amb un petit timpà ceràmic a les finestres principals. La tribuna sobre la porta d'accés presenta riques combinacions de ceràmica multicolor i maó vidrat que complementen el ràfec treballat sobre el qual descansa. El conjunt del Centre cívic també inclou un edifici annex.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Desglaç


(Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.

L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.



Aquest amor, dificil
repte de les fronteres
que el glaç petrificava:
contraban de llum.

Maria Mercè Marçal


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Maria Mercé Marçal presenta: Montserrrat Abelló


Quan Montserrat Abelló em va demanar d'escriure uns mots preliminars per al seu quart llibre de poemes, Foc a les mans, he de confessar que no vaig dubtar ni un segon a dir que sí. És cert que hi ha l'amistat; una amistat que té les arrells en la poesia i en el feminisme compartits, però que ha depassat en escreix aquestes motivacions inicials. Ara bé, en aquest cas l'amistat només ha estat decisiva en el fet de acceptar l'encàrrec sense vacil.lacions en un moment de molt poca disponibilitat personal. Perquè, de fet, la demanda coincideix plenament amb els meus interessos: fa temps que vull dedicar-me amb un cert deteniment a la seva obra, seguint la línea que m'ha dut a ocupar-me d'algunes de les millors poetes catalanes d'aquest segle- Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Felícia Fuster....

No crec que aquest pròleg sigui, però, el lloc indicat per fer un estudi glopl de la seva poesia, encaraque la perspectiva que ofereixen els quatre volums publicats fins ara sembla demanar-m'ho. En el destret, caminarem per la corda fluixa, a mig camí de l'esbós, arriscaré unes pinzellades massa escarides, masa planes, a l'encalç d'un paisatge complex i relleu. Intentaré copsar alguna de les arrels de Foc a les mans.

Montserrat Abelló fa la seva entrada en el món literari l'any 63, en ple auge de la poesia dita social o realisme històric, amb un llibre de poemes, Vida Diària, precedit d'un pròleg de Joan Oliver que li donava una càlida-i elogiosa- benvinguda. Cronològicament, pertany a una generació poètica que va viure la guerra en l'adolescència i que duu, per tant, l'empremta de l'estrall i de les condicions diversament fosques de la postguerra, un feix més o menys visible en cada cas. Una generació que potser com cal altra apareix a primera vista com una constel.lació d'aventures poètiques ben singularitzades i amb poques relacions entre si.


Maria Mercé Marçal

Tenyeix de blau el temps
transfigura el somni,
transgredeix el mots.

Fes que el seus colors esclatin
al roig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig
i endinsa't al cor
de les paraules.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Ham, del Llibre Itineraris


Laura López Granell. Barcelona, 1968. És llicenciada en filologia catalana per la UB i ha treballat, entre altres coses, de correctora, redactora publicitària i formadora en comunicació oral i escrita. Actualment fa de professora de poesia i narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Ha publicat els llibres Itineraris, premi Certamen literari de Poesia de la Generalitat (1994) i Història del drac xiulet, conte infantil en vers (2008). També a publicat poemes en antologies: De ma a mar, segon encontre de poetes catalans i portuguesos (PEN Club); L’altre/a (Llibre de gravats i poemes premi ACEA 1996), Eròtiques i despentinades (2008).

Participa sovint en accions i dinamitzacions a l’entorn de la poesia: recitals poètics, tallers de cuina poètica, tallers infantils, contaversos... .

Jardins Verticals


Ham

si un peix espernega,

¿per què la sierena

s'ho guaita de lluny?

-Si unes robes cauen.

es desfà d'escates,

de cua s'esmuny-.

De palla és la trena.

¿Per què guarda perles

el cor que li bull?


Si un pit blanc tremola,

la perla rodola

i l'aigua l'engull.


Si un esquer la cerca,

¿és ella la presa o ell el captivat?


-Si un mariner es vessa

damunt la nuesa

d'un cos blau daurat--


Si un peix espernega,

¿per què la sirena

s'empassa el filat?

-S'hi ajuda amb la trena.

Dins la blanca perla

fimbra el peix a l'ham-.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Inici Festival Asia: Turan, Grup musica Kazaja


La realitat actual i les tradicions dels països centreasiàtics protagonitzaran a partir d'aquest divendres el Festival Àsia, que celebra el seu desè aniversari amb una programació que inclou una trentena de propostes, totes gratuïtes i orientades a tots els públics. El tret de sortida és aquest divendres a la Biblioteca de Catalunya el grup kazakh Turan, que visita per primera vegada l'Estat.

Un dels objectius principals d'aquestes jornades, que conclouran el dia 25, és que el gran públic "conegui els diferents països que conformen l'Àsia Central, ja siguin Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan o Mongòlia", explicava el coordinador del festival, Alejandro Algaba.

A més de la formació Turan, viatjaran fins a Barcelona les dones de Sorum, un grup que reinterpreta la tradició instrumental coreana, i que podrà veure's a la Biblioteca el dia 18. El dia 22 serà el torn, a la plaça Reial, dels japonesos Pe'z, també coneguts com a The Samurai Jazz Band, un grup que fusiona jazz amb pop-rock, funky, ska i música llatina. La formació té molt interès a oferir un "aperitiu" del seu concert en plena Rambla el dia anterior per recordar els seus inicis als carrers de Tòquio.

El teatre d'ombres Wayang Kulit, amb l'orquestra gamelan Charaka Laras, procedents d'Indonèsia, tindrà el seu espai el 23 de setembre a l'Ateneu, i l'endemà, en el mateix espai, el torn serà per als músics indis Indradeep Ghosh i Arup Sen Gupta. Un altre dels espectacles programats està relacionat amb les lluites de Mongòlia, oferint el grup del Festival Naadam una demostració.

Un campament de nòmdes de l'Àsia central a Barcelona
El Festival Àsia convertirà el dia 25 la plaça al costat del MACBA en un campament d'iurtes, les tendes de campanya que utilitzen els nòmades en les estepes d'Àsia Central. El públic podrà conèixer de primera mà la vida dels nòmades mongols, gràcies a diversos tallers i demostracions de costums i tradicions, així com la pel·lícula El gos mongol.

Aquell mateix dia, destaquen, d'una altra banda, les actuacions del prestigiós cantautor i figura de culte de la música independent xinesa d'arrel kazakh, Mamer, que juntament amb la seva banda Iz trepitjarà l'escenari Àsia de la plaça dels Àngels. En el mateix escenari, a la tarda, actuarà Humera Arshad, una de les cantants pop més populars del Pakistan.

Les danses tradicionals de la regió de Serralades de les Filipines, gràcies al grup Bibak; el folk-rock bengalí de Tirthok i la música i danses de Bangla Desh i el sud de l'Àsia, a càrrec de l'Associació Cultural Shur Rong, tancaran les actuacions a l'escenari Àsia.

la malla.cat


Grup de musica Kazaja: Turan

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Columnes d' Hores, Maria Ángels Anglada







Maria Àngels Anglada i d'Abadal (Vic, 9 de març de 1930 - Figueres, 23 d'abril de 1999) fou una escriptora catalana. Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, va conrear la crítica literària, amb atenció especial als poetes catalans i italians, la poesia, la narrativa i els estudis clàssics (en especial els mites grecs, sobretot Zeus i Apol·lo). En paraules de Jaume Cabré, "Maria Àngels Anglada va centrar la seva vida en tres mons: Vic, l’Empordà i la seva estimada Grècia. És una poeta universal que fa novel·les."

Lluis Companys
Fa mes de trenta anys que et devem uns mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos.

Escolta: mani ningú no m'ha dit res
De tu, ni si morires
Entrevent desfermat,siet besà el sol
El cos romput, més compassiu que els homes
O et mossegaren dents d'unaalba dreda
Amb aigualers de plor.
Però una antiga veus dins meu murmura:
sempre ès gelada l'alba de la mort,
El sol s'avergonyeix quan cacen l'home
i fuig davant d l'odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d'esvanits somnis
Eres un nom, eres una abatuda.
Fidelitat.

Amb el lli blanc de la llengua que estimen
el meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d'esparança
per entre els fils de l'amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.

***

Retorn a la poesia

No he donat a cap altre les claud d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me.
Que el que vingué desprès del teu rostre va prendre
com el vel dèu la nit que engendrà Heracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
D'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brogit, sé que ara torno a tu,
Amant antic, isard d'altes carenes:
En tots a tu et cercava, innocent infidel.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

El cuerpo adivinado


Helena Junyent (1947) nace en Vilafranca del Penedés, Barcelona. Diplomada en grafismo e ilustración por la "Escuela de Artes Massana" , prosigue estudios sobre técnicas de pintura al fresco, mosaico y grabado. Tras varios años dedicados al diseño gráfico y a la docencia de las artes plásticas, se entrega de lleno a la pintura. Labor que le ha merecido un amplio reconocimiento a través de numerosas exposiciones y demás certámenes artístico culturales.
Acerca de la obra, cronológicamente desarrollada, primero en Barcelona, después en Ibiza, Valencia y, de nuevo Barcelona, podríamos señalar que en su primera etapa la temática es el “ser”, entendido como ente social, con sus angustias, su soledad, opresión, desesperación, composiciones tremendamente comunicativas, casi brutales, que si bien, se podrían calificar dentro del expresionismo-figurativo, poseen por sí mismas un lenguaje propio que hace de sus imágenes un mundo aparte. Y es curioso, que lo que esta etapa tiene de cruel se plantee como provocación a la comprensión y a la ternura. Quizás ésta sea la razón, que dentro de la evolución lógica que todo artista ha de tener, y tal vez influenciada por el color y la luz de su querida Ibiza, la conduce hacia un expresionismo-abstracto, más poético, más lírico, donde pinceladas, manchas, texturas, en ocasiones con materia, arena, resinas, tierras, y otras veces con veladuras líquidas y evanescentes, se enfrentan y se unen en una rotunda y clara intención estética, donde los medios en ningún caso son gratuitos. Con todo, siempre, estética y sensibilidad , fuerza y denuncia, unido a la búsqueda-encuentro de forma y fondo, nunca exento de poesía. Motivo éste, por el cual posteriormente, llega a descubrir su pasión por la poesía escrita. Hecho que determina un giro importante en el conjunto de toda su obra. Helena Junyent, además de participar en innumerables exposiciones colectivas, nacionales e internacionales y tener una importante muestra de carácter privado en Francia, Suiza y Alemania, posee en su haber una larga lista de exposiciones individuales. En su faceta literaria (especialmente la poesía) ha sido galardonada con un buen número de premios y publicado los siguientes libros:

LOS MARES DE LA CEREZA, Premio Literario de Poesía Tomás Morales, Ediciones Cabildo de Gran Canaria, (2002); LUNACIONES, con prólogo de Francesc Parcerisas, FRUTAL DE LUNAS, con prólogo de Gemma Gorga, ambos editados por Editorial Comte d’Aure (Barcelona, 2006); SEMBLANTES PLATEADOS, Editorial Emboscall (Vic, Barcelona, 2008); ELEGÍAS A UN AZUL CAÍDO DEL ALA, Editorial Devenir (Madrid, 2009); EL CUERPO ADIVINADO, Ediciones Carena (Barcelona, (2009); CUÉNTAME ENTRE LAS CEREZAS, Ediciones Islavaría (Huelva, 2010); GRANATE, Ediciones Baile del Sol, (Tegueste -Tenerife, Islas Canarias- 2010).

El cuerpo adivinado, 2010

cuando del eros mito-mixto-místico
andróginos o no sí o sí aguerridos guerreros
dos
no encuentran ya
en su formaprimigenia
el hueco donde apoyar la flecha
y caballo y amazona
ya no son el mismo pecho...
andrógino o no
sí osí amantes del ideal perfecto
en tu pecho mi arco
en tu bocal mis riendas
en tu faldami sexo mi tiro mi corcel
epopeyas
del cabalgar a dúo
por las atávicas místicas del mito y del flechazo
un cruce de relinchos
un combate exquisito
despojándote de arreos
soltad las riendas
trezad la brisa
suelto el correaje
aparejad los cuellos
espolead las ancas
ahí
donde a horcajadas galopadas
desembridad el brío
desbaratad las crines
montarte al aire
a pelo.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Onze de Setembre: Diada de Catalunya!


L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

Després d'anys de foscor, el 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va adquirir un Estatut d’autonomia que recuperava part de les seves llibertats nacionals. Però després de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco va comportar la repressió més dura que mai ha patit Catalunya, fins al punt que podem parlar d’un intent de genocidi cultural, amb milers i milers d’afusellats i represaliats. Fins i tot entre ells s'hi compta el president del Govern de Catalunya, Lluís Companys, l'únic president europeu afusellat pel nazisme-feixisme.

El 1979 es va aprovar un nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb el qual es va dotar el país d’unes institucions i d’un govern propis, però des de llavors encara no s’ha assolit un nivell d'autogovern satisfactori.



Celebrem la Diada des de la societat civil

Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes continuem manifestant-nos pels carrers per reclamar el reconeixement dels nostres drets nacionals i més autogovern.

La Festa per la Llibertat es configura com un acte polític de la societat civil catalana, per celebrar la Diada de manera festiva i alhora reivindicativa. Volem fer d’aquesta celebració un acte polític d’afirmació i reivindicació nacional, de forma oberta i participativa. Per aquest motiu, des de l’any 2000 unes dues-centes entitats de la societat civil catalana celebrem un acte que comprèn una mostra d’entitats, la lectura d’un manifest que compta amb el suport de les entitats i un concert de música que clou la celebració.

Volem compartir aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.







  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Coves prehistòriques: El arte de la erosión




La cueva del Toll (Moià) se encuentra en el estrato de caliza nodulosa del Eoceno
marino, abierta por el curso de agua que origina el torrente Mal, uno de los que conforman la cabecera del arroyo de Calders. Posteriormente el propio curso de agua rellenó la cavidad con sedimentos, especialmente la galería sur, más ancha, cuya entrada además quedó clausurada por un desprendimiento hace unos miles de años. Actualmente el caudal del curso subterráneo es menor y suele circular únicamente por galerías inferiores, no por la galería sur. Con sus 1148 m de recorrido total, la cueva del Toll es la de mayor longitud en la comarca de Bages. La foto muestra la entrada oeste, denominada la Mina o la Balma del Toll, la que hizo posible en el año 1952 el descubrimiento de la riqueza paleontológica y arqueológica que la cueva del Toll guardaba. Esta boca continúa en una larga galería de pasos estrechos hasta desembocar en salas interiores amplias. En el interior se encontró una gran olla de cerámica neolítica, demasiado grande como para pasar a través de la estrecha galería. De aquí se dedujo que la cueva del Toll debía tener otra entrada mayor, muy probablemente colapsada. Este descubrimiento impulsó una muy laboriosa excavación de la galería sur, más ancha, desde el interior hasta salir a la luz. Al quedar clausurada hace unos miles de años, la galería sur de la cueva del Toll conservaba intactos los restos de animales y personas que allá habían vivido. El conjunto de las cuevas del Toll (cueva del Toll, cueva de Les Toixoneres y Balma del Gai) es notabilísmo por los numerosos y valiosos restos de fauna del Cuaternario, desde la glaciación del Würm I (100.000 años atrás) hasta hoy, y por sus restos arqueológicos obtenidos las sucesivas campañas de excavación. Se han identificado, por ahora, 35 especies de mamíferos, entre las cuales el león de las cavernas (Panthera spelaea (†)), el bisonte (Bison priscus (†)), el toro salvaje (Bos primigenius (†)), el caballo (Equus caballus), el ciervo (Cervus elaphus), el oso de las cavernas (Ursus spelaeus (†)) y el rinoceronte de Merck (Stephanorhinus mercki (†)), cuando queda aún mucho sedimento por excavar. La mayoría de estas especies están actualmente extinguidas, por lo menos en Europa o en estado salvaje. El estudio paleontológico de los restos óseos encontrados en las cuevas del Toll y de Les Toixoneres ha permitido reconstruir la rica fauna que poblaba Europa hace un centenar de miles de años. Los descubrimientos arqueológicos incluyen restos óseos y utensilios correspondientes al Paleolítico medio, los más antiguos de los cuales datan de unos 50.000 años, y especialmente al Neolítico. La cueva del Toll está parcialmente abierta al público en visita guiada. Las piezas excavadas del complejo de las cuevas del Toll se encuentran expuestas e interpretadas en el Museo Arqueológico y Paleontológico de Moià.





  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Pintura: Retrates de la Belle Epoquè





La exposición arranca con una serie de autorretratos de autores como Asta Norreaard, Giovanni Boldini, Eugène Carrière, John Singer Sargent y Sorolla, donde reafirman su propia imagen ante el mundo; seguido por unos retratos de la sociedad con los que los artistas conseguían grandes ingresos de dinero de la mano de los juegos de apariencia y las relaciones internas de las élites de la época.
En esa sala podemos ver imágenes de la aristócrata Cléo de Mérode, retratada tanto por Manuel Benedito como por Boldini, así como una pintura del Duque de Alba y otra del rey Alfonso XIII realizadas por Sorolla, una de Su Alteza Real la infanta Eulalia de Boldini, y otra que muestra la belleza de la condesa Mathieu de Noailles creada por Ignacio Zuloaga y Zabaleta.
Siguiendo el ejemplo de la gran novela naturalista de la época --con escritores como León Tolstói, Herny James, Marcel Proust y Fiódor Dostoyevski--, los pintores de la 'Belle Époque' intentaron hacer visible la complejidad de la naturaleza humana en sus obras y mostrar la personalidad de sus modelos.
"Los retratos que hacía Toulouse-Lautrec no gustaban a todo el mundo", ha asegurado el comisario Tomás Llorens, que ha reconocido que la servidumbre hacia los clientes era una cierta limitación para los artistas.
Precisamente, a Toulouse-Lautrec se le dedica una sala en exclusiva para analizar su estilo, caracterizado por un desarrollo de un lenguaje pictórico aparentemente sencillo, directo y espontáneo que, sin embargo, esconde una gran complejidad como se demuestra en obras como 'Retrato de François Gauzi', 'Gaston Bonnefoy', 'Chocolat bailando' y un retrato de Paul Sescau.


El interés por penetrar en la psicología del retratado se concreta en el estilo simbolista, cuyos seguidores buscan la inspiración en mundos llenos de fantasía, en la exaltación sentimental y las asociaciones oníricas.



Hermen Anglada-Camarasa, por ejemplo, dibuja a una mujer fantasmagórica, con el pecho descubierto y de tonos verdosos, en su obra 'La sibila', mientras que Munch se sumerge en el mundo de los sueños para pintar 'El francés. Marcel Archinaud'.
La exposición concluye con la sala de 'La crisis', una visita a obras de Egon Schiele, Mikhail Aleksandrovic Vrubel, Oskar Kokoschke y Max Oppenheiner, que demuestran que tras la 'Belle Époque' empezaron unos años marcados por la guerra, la amargura y el desánimo, que desembocó en el estilo expresionista, que planteaba la distorsión emocional, y la reivindicación de lo irracional y de la libertad del artista.
Pese a que el término 'Belle Époque' no es muy académico, los comisarios, Tomás Llorens y Boye Llorens, han decidido mantener el término para "romper tópicos y evitar simplificaciones" en la época convulsa comprendida entre 1880 y la Primera Guerra Mundial, según han explicado en rueda de prensa.


Tomás Llorens, ha asegurado que este periodo sufre el "trauma de la memoria" porque en muchas ocasiones se ha simplificado y caricaturizado, mientras que Boye Llorens ha añadido que el retrato es el estilo más emblemático del periodo porque sirve para analizar la evolución del artista moderno, caracterizado por una búsqueda de la autonomía y una voluntad de mostrarse de forma autónoma ante la sociedad.
La muestra está coorganizada por el Consorcio de Museos de la Comunidad Valenciana y la Obra Social La Caixa, y podrá verse en Barcelona hasta el 9 de octubre, después de haber sido expuesta en el Centro del Carmen de Valencia.





Mis favoritos















  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS