barcelona significara para ti...

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Encara el tram, de J. Salvat Papasseit


Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!

J. Salvat Papasseit

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Una layetana encogida en el metro de barcelona



Entré rápido. Me siento. Estoy cansada. Tengo tanto frío que no siento eld edo gordo izquierdo del pie derecho. Y, justo en ese momento alzo la vista y te veo. ¿De dónde has salido? Tan sola. Tan encogida entre tus ropas deportivas y anchas de estilo gótico post-adolescente. Tu pelo teñido rojizo y degradado hacía un cobre encendido. Tu piel blanca. Tus rosados labios. Tus manos de dedos largos y de base ancha. Aunque estas sentada casi enfrente, puedo imaginar tu estatura ¿1,62 cm? Ni flaca. Ni gorda. De muslos anchos, como los pómulos que se sientan sobre tus mejillas. Los ojos ni verdes, ni azules. Grises.







Ahora en este instante, durante cuatro minutos y treinta segundos. T'estimo chica sin nombre. ¿Cómo dormiras? ¿De lado? ¿bocarriba? ¿bocabajo? ¿tienes sueño como yo? vas sola a casa también como yo? te espera algún chico? has quedado con algún chico?







Te vuelvo a mirar. No me ves. No me miras, como siempre. ¿Vienes a mi casa? No me oyes. No tengo voz. ¿Te gusta la pizza? ¿Te gusta los espaguettis? En que estas pensando? en algún chico que ha sido gilipollas y no te ha acompañado, pero piensas en él...como yo ahora en ti? N miras. Es mi parada. Te dejo. Te miro por ultima vez. Adiós, chica sin nombre. T'estimo.







Cuatro minutos y treinta segundos. Sin miedo. Sin pensar ¿qué comeré mañana? ¿Qué haré con mi vida? ¿encontraré y mantendré un trabajo? podré formarme a nivel medio-superior? Podré compartir mi vida con una laia como tú? Ahora, que no me oyes. Que no digo nada. En silencio. A casa. Sin miedo a "no eres un chico, no me gustan las chicas, no me gustas". Sin el peso del dinero que no genero. Sin las apisonadora heterosexual. Sin mis miedos y complejos. Sin ninguna miseria heredada de mis padres o de mi misma. Noia sense nom. Noia del metro. Hacía tiempo que ninguna chica me hacía tan feliz. Sin interacción. Sin rechazo. Te deseo.







Me bajo. Te alejas. Pienso: escribiré sobre esta sensación que hacía tanto que no tenía. Te deseo. No me oyes. No te sigo. No me miras. No me ves. No te hablo. Sin rechazo.







Esta noche soñaré contigo, y mañana por la mañana....mejor no lo pensarlo.








(A la mañana siguiente, abrazando mi almohada y llorando...yo en mi línea)

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

La sagrada familia de Gaudi

Es un dels exemples més coneguts del modernisme català i que ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Obra inacabada de l'arquitecte català Antoni Gaudí, està situada al barri de la Sagrada Família, al districte de l'Eixample de la ciutat. En aquest temple, l'arquitecte va concebre una minuciosa simbologia dintre d'un poema místic amb grans audàcies constructives formals, com en la seva forma de concebre l'estructura amb l'arc parabòlic o catenària, també anomenat funicular de forces, combinant el tractament escultòric naturalista amb l'abstracció de les torres.


La planta de l'edifici sobre la cripta és basilical de creu llatina amb cinc naus, el creuer de tres naus, i un absis amb deambulatori molt ampli que té set capelles poligonals i dues escales de cargol que pugen a les cantories que circumden l'absis. Gaudí tenia sòlids coneixements litúrgics, que varen ser una base essencial per a les seves reflexions de definir un tipus determinat d'arquitectura religiosa: les capelles serien consagrades als goigs de sant Josep; als peus de l'església hi anirien les grans capelles circulars del Baptisme i la Penitència i les virtuts teologals: fe, esperança i caritat. Gaudí va concebre una complexa iconografia que va basar exclusivament en la seva condició de temple catòlic i en el culte religiós, adaptant tots els elements als ritus litúrgics. Per fer-ho es va inspirar principalment en L'Any Litúrgic de Prosper Guéranger,recopilació de tots els cultes i festivitats religioses produïts al cap de l'any, així com en el Missal Romà i el Cerimonial de Bisbes. Per a Gaudí, la Sagrada Família era un himne de lloança a Déu, en el qual cada pedra era una estrofa. L'exterior del temple representa l'Església a través dels apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesús; la torre principal simbolitza el triomf de l'Església, l'interior al·ludeix a l'Església universal i el creuer a la Jerusalem Celestial, símbol místic de la pau.


La nau central té l'estructura arborescent en la qual els pilars són inclinats i es descomponen en forma de branques i fulles. El tronc de la columna interior és geomètric i s'aconsegueix per interseccions successives de polígons estel·lats. El capitell té la forma de un gran nus ligni, d'on surten les columnes més primes que formen les branques. Les columnes que corresponen al transsepte i a l'absis són fetes de pòrfir, un material procedent de l'Iran, considerat més resistent. El precedent de la construcció de les columnes de suport de la plaça del Parc Güell, fetes a base d'elements prefabricats d'un metre d'alçada, amb trencadís per decoració, és el mateix sistema amb què s'han construït les columnes de suport de les naus de la Sagrada Família amb l'armadura corresponent i la pedra, que segons cada columna es fa amb pedra de Montjuïc, granit, basalt i pòrfir. Gaudí havia fet ús del formigó armat al Parc Güell i en els terminals dels campanars de la façana del Naixement, en els quals s'ha confirmat l'ús del ciment porland. Les columnes de l'interior tenen variada simbologia: les quatre del creuer són dedicades als evangelistes, les dotze que envolten el creuer als apòstols (Sant Pere i Sant Pau al costat de l'altar), i la resta als bisbats continuadors de l'obra apostòlica: els de Catalunya (Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Urgell, Solsona, Tortosa i Perpinyà) en el creuer, de la resta d'Espanya (Mallorca, València, Saragossa, Granada, Burgos, Sevilla, Valladolid, Toledo i Santiago) a la nau central i a les laterals els cinc continents; cada columna porta els Sants patrons de cada diòcesi. Les voltes són perforades a les claus, amb forma hiperboloïdal per permetre el pas de la claror natural. Per a Gaudí un element clau en la seva forma de concebre l'estructura és l'arc parabòlic o catenària, també anomenat funicular de forces, que va utilitzar com element més adequat per suportar les pressions. Mitjançant la simulació de distints polifuniculars experimentals va determinar la forma òptima de l'estructura per suportar les pressions dels arcs i les voltes, primer a la cripta de la Colònia Güell i després a la Sagrada Família. Així, va desenvolupar un model a escala de cordills entreteixits dels quals se suspenien petits sacs de perdigons que simulaven els pesos, així determinava el funicular de forces i la forma de l'estructura. Per tant, a partir de l'estat de càrregues, simulats amb els petits sacs de perdigons, va determinar experimentalment la forma idònia de l'estructura, que ell va anomenar "estereostàtica", que reproduïa l'estructura òptima per treballar a tracció i amb la que, un cop posada cap per avall, s'aconseguia l'estructura idònia per treballar a compressió.(Vegeu maqueta funicular de Rainer Gräfe).

Segons Gaudí: « L'estructura que tindrà la Sagrada Família la vaig provar primer a la Colònia Güell. Sense aquest assaig previ no m'hauria atrevit a adoptar-la per al temple. »

Las naus laterals del temple, amb les cobertes de volta, foren enllestides el 1993 per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol. Per al cobriment de la nau central s'utilitzen voltes catalanes de maó pla a una alçada de 45 metres, ocupant els espais intermedis unes peces triangulars de vidre venecià verd i daurat, a manera de trencadís, que representen fulles de palmera. Gaudí va anar modificant la seva concepció del temple al llarg dels anys, ja que les interrupcions de les obres per falta de recursos econòmics li van donar temps per cercar noves solucions estructurals. Així mateix, va aprofitar la seva experimentació en altres projectes per incorporar a la Sagrada Família les seves innovacions més reeixides: la cripta de la Colònia Güell, així com les galeries i viaductes del Parc Güell, li van servir per adoptar noves solucions arquitectòniques basades en hiperboloides i paraboloides, així com en columnes helicoïdals.



Les tardes que passava veient la tele i va començar a atreure el so català per mitjà de la cultura, política catalana o els Jocs, que tan bonica han fet aquesta ciutat.

El primer brindis amb sidra o cava a madrid.

La primera somriure que vaig tractar de robar-li a una nena a l'escola, imitant a Aladdin (era el contrari a una nena santa ... gràcies a la cultura àrab, no em sentia tan rara)

La música que escoltava amb les meves cosines a la seva habitació

Els parcs on m'amagava del món heterosexual

Els banys amb Victoria

El primer petó infantil

El segon (robat entre cañaberales)

Les patates fregides de la tita

Les primeres pedres i petxines que em regalava el mar

Els professors del Sud

La casa de Federico García Lorca (camina, un altre com jo)

El desig sense casa i que encara conservo només per a tu, la meva quarta professora d'història de l'art: Magda

L'adolescència lesbiana manca, muda i mutilada: només aquella manta i les nostres mans.

Les carícies i comprensió de la meva tia Rosa

El rellotge trencat de l'àvia

L'olor a aletes de pollastre que feia amb el meu pare

El meu primer plat de cuina: truita de patates

L'olor de brases

La sensació de família que em va regalar Els Morán. (Sobre tddo, la matriarca)

El desig feia moltes noies, silenciada, sense sortida ... com sempre.

El primer relat: somiar, somiar amb sirenes ...

Les primera sensació d'amistat: Olga (bcn) i Lluna (Lleida)

La primera vegada que el meu desig no va ser rebutjat i vaig descobrir el plaer.

La primera flor que compri només per a ella

La timidesa. El desig que em buscava i que jo corresponia.

Totes les lesbianes que van veure com em s'ensorrava en fracassar i era incapaç de alçar-me.

La sensació d'estar viva

La violència i els xantatges de la meva mare que vaig deixar de témer: era forta. no estava sola.

El suport incondicional del meu pare, malgrat les seves limitacions i família

Tornar a abraçar els meus ties i les meves cosines, i sentir: Existeix la vida. Ens ho mereixem totes.


Ara, després de tant. Per fi estic, aquí, a Barcelona, ​​a casa, a casa de la Maria del Mar Bonet, al carrer Mallorca, mirant aquest edifici, en pau, sola, sense por, sense rebuig, sense ràbia, sense diners, sense menjar, sense res, sense negativitat, sense tristesa .... No crec que duri molt. El món no és bo amb les coses petites.


Barcelona, Novembre de 2011

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

De parar i desparar taula: Terra de Mai



DE PARAR I DESPARAR TAULA
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,
Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes,veus?, fujo de casa,
Raiera d´aquest foc que invoca l´aigua.
(Vindràs quanmorirà l´hora més sola?)
la fruita perd l´aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula
Res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l´aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.


(Maria-Mercè Marçal)
Terra de mai

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS