Trenca el silenci: Maria del Mar Bonet

Maria del Mar Bonet: ‘Continuen igual que en Franco’

Entrevista a la cantant, que visità ahir el vaguista de fam Jaume Bonet per mostrar-li el seu supor


La cantant mallorquina i veu de la mediterrània, Maria del Mar Bonet, visità ahir el vaguista de fam Jaume Bonet per mostrar-li el seu suport.  Després contestà unes preguntes a la Veu de Mallorca alertant de què el català es troba en perill. Avui té previst assistir a la manifestació ‘Sí a la llengua’ i llegir-hi el manifest.
Quins són els motius per assistir a la manifestació d’avui per dir ‘Sí a la llengua’?
Tota la meva vida em lliga a aquests motius. Duc tota la vida cantant per la llengua i seguesc pensant que s’ha de continuar amb aquests motius.
Pensau que el català està en perill a Mallorca?
Absolutament. Absolutament en perill. Necessita de totes les forces i energia perquè això serà llarg. És una lluita llarga.

Què representa el fet que una persona dugui 25 dies en vaga de fam pels drets lingüístics?
Això em pareix que simbolitza tot l’esforç que s’ha de fer. És un símbol tremend, duríssim i ens fa veure que si no ens hi posam amb energia i força no tendrà cap sentit. Hem de donar suport a aquest gest, un gest heroic, per no defallir. Hem d’aguantar i tirar endavant amb ell.

Llengua, cultura, política. Quina és la relació entre elles i què està passant actualment?
La llengua és l’ànima del poble. El que volen és ferir l’ànima del poble, és així de clar. Jo no he ajuntat mai la política amb totes aquestes coses però fan què hi pensem. Al cap i a la fi tot és política. Malgrat això, m’agrada pensar que la llengua és l’anima de la gent. Però volen matar l’ànima del poble. És evident que els Països Catalans sense el català no són res i això és el què volen.  Ja s’ho proposava el dictador Franco i continuen igual.

Com a persona compromesa i com a compositora, es veurà reflectida la situació actual en properes obres?
Es veu reflectit en el fet de mantenir-se amb la llengua pròpia. És el que hem de fer tots i defensar-la fins el final.




Paraules per a Maria del Mar bonet

Milions de dones com tu dediquen tota la seva vida a la protecció i recuperació del català. I vosaltres, heu de presenciar, veure, com tornen a usar els mateixos mecanismes d'autodestrucció, oligarquia del castellà (colonialisme lingustic), i sense armes, sense paraules que fereixen als castellanoparlants, sense menjar, amb la teva veu, amb lletres, amb l'elegància de la gent de catalunya, balears i valència.

Fa anys es veia el cap de la serp: grups de dretes espantant com sempre als immigrants no nacionals espanyols amb una puntada a les seves vides, i als immigrants nacionals castellans (Gallecs, andalusos, castellans ..) amb la competència laboral, amb la hegemonia espanyolista, incitant-los a la xenofòbia i al racisme.

Cap Borbó, Carlista, o Franquista, assoliment assassinar la teva llengua i la teva veu. Aquests que s'escuden en lleis i poders mediàtics belicosos, són els mateixos que a mi em van negar el dret a sentir desig i creixement unit a una altra dona, els mateixos que sesgaron la història de noms femenins, omplint-nos a totes d'un silenci violador.
 
                                                                                                                  Atentament, una filla de Safo

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Històries de Dones: Revista Feminal


Històries de Dones:
      Revista Feminal (1ª Revista de Dones en Llengua Catalana)
Feminal no va ser una flor d’estiu. S’inscrivia en una llarga i diversa tradició de publicacions de dones que, des de mitjans del segle XIX, van crear opinió a Catalunya. El primer número de la revista Feminal, va aparèixer el 28 d’abril de 1907. Amb periodicitat mensual, Feminal va tenir una vida continuada fins el 1917. I, després d’una llarga pausa, el mes d’abril 1925, reprenia la seva activitat.
Amb Feminal, va aparèixer una nova estètica i una nova ètica en les revistes de dones. Dit d’una altra manera, Carme Karr i Dolors Monserdà, per formular la seva ètica ho vam fer a través d’una estètica, la de la modernitat.



                                                                La nostra finalitat

Un dels més grans defectes que la gent de fòra troba al home català, es sa manca de món, sa poca sociabilitat, son rusticisme -sovint titllat per grossería,- quan podría esser més justament calificat de timidesa. axò es patrimoni de tots aquells paissos en que, per rahons de consuetut ò de denivell intelectual, l'home y la dòna tenen entre sí poques ò nules relacions socials.

Mercès a Deu, no es de témer que la dòna catalana's masculinisi fàcilment; en cambi, sembla que convé feminisarla, elevant son intelecte al nivell de ses reconegudes virtuts morals, per que esdevingui més qu'ara, la vera companya somniada del home estudiós y emprenedor, sense perdre rès de ses gracies y dolsors instintives, ben al contrari.

La catalana, per temperament y tal vegada per atavisme, es de les poques dònes que poden assolir y guardar el medi just dels seus devers socials en la moderna civilisació; per essencia es poch arrauxada, sense carèxer -per axò,- d'empenta coratjosa; ella estima per damunt de tot, la seva llar y la seva pau, y entenem que, arreu hont vagi per nous camins empresos, ella durà sos amors sants y ses creencies per les grans veritats.

Ara be, partint d'aquest principi, creyem arribada l'hora d'encaminar dreturerament l'intelecte de la nostra dòna, qui ja'n sent y ens ne fa sentir una imperiosa necessitat.

Volem que per cultivar son esperit no li calgui beure forsosament en fonts llunyanes, per que l'aygua ab que s'abeura es filla d'altres terres hont la parla y els costums no sempre s'avenen ab les nostres, hereditaries. D'aquells paíssos avansats d'ahont ens arriban alenades de feminisme, no'n podem rébreho tot; cal ferne una selecció que s'avingui ab lo qu'es ara Catalunya, y aquesta selecció té d'esser feta paulatinament, interessantla, amanyagantla a la dòna, donchs, entenem que, axís com la de les més cultes nacions, la dòna catalana pot y dèu contribuhir al enaltiment de la seva patria, intruhintse y educantse per obrir nous camps al general avens.

Es evident que l'home, al costat d'una dòna d'esperit cultivat y de seriosa y variada instrucció, se sent sempre menys déplacé y no refuig la companyia femenina, ans al contrari, hi cerca la nota suau que manca al seu temperament, y'l día en que l'home y la dòna podràn y sabràn parlar entr'ells lliurement d'altres coses que de futilitats malsanes, aquell dia mimvarà la malvolensa, l'odiosa crítica y la consegüent calumnia.

L'home català devindrà aleshores més refinat, perdent molta de sa duresa instintiva, s'encomenarà inconscientment la mondología, qual manca li resta ara tantes simpaties aquí y al extranger, y que ha d'esser un dels puntals del perfecionament de la nostra rassa. Entretant, la dòna, anirà devenint més desitjosa d'apendre, per saber, per ensenyar, per cooperar en les coses grans, útils y belles d'un poble que reneix, y adhuch, per plaure. La dòna no tindrà -com ara- por de parlar al home, donchs, podrà y sabrà interessarse per tot allò qu'es obgecte dels seus estudis y afanys, sense que l'home -com ara passa tan sovint- se violenti al veures obligat a sostenir ab una dòna converses massa... casolanes ò massa buydes. Fins avuy, el català intelectual, cienntífich, artista, ha viscut sense fer rès per la dòna, sense interessarse per ella, com si no fos més que una màquina maternal ò un obgecte de luxe; quelcom d'imprescindible, però sense gran trascendencia; en un mot, quelcom un poch més necessari que'l tabach; y adhuc, la dòna, quan no veu entre les altres dònes tan ignorants, tan fútils com ella, una vida plena de feynejars de dispesera ò de cantarelles y saltirons de canari engaviat, se veu voltada d'un element altament nociu, element de desenfeynats, de inútils, de presumptuosos y afeminats qu'aviat ser transforma en cercadors de còmodes aventures.

FEMINAL, donchs, vé a la dòna com un amich qui, en la seva llengua li parlarà de tot lo que pot esserli útil, de tot lo que pot plàureli y interessarla en l'actual moment artístich, industrial i social.

En ses vint planes, decorades, procurarèm encabirhi útils y agradables informacions gràfiques, y ademés d'un conte ilustrat y d'una plana musical, donarà 16 planes de folletí, comensant per el recull de les Poesies catalanes inèdites de la senyora Massanès.

Per acabar, sols ens resta dir que, comensant FEMINAL ab el convenciment de que venima omplir una de les necessitats més evidents del nostre renaxement, esperem que la nostra tasca serà compresa per l'home y per la dòna, y ja que no rebuda ab l'entusiasme que'ns guía als quins la fem, al menys ab el bon desitx d'encoratjar l'idea y la finalitat de FEMINAL.

(editorial del primer número de Feminal (Barcelona), núm. 1,28 de abril 1907)

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

El fil d'Ariadna: Nou disc Minimal21




Després de debutar en catalá l'any 2010 amb L'habitació del fons, Minimal21 presenta el seu segon treball d'estudi, El fil d'ariadna, un disc que recull la dualitat que des de fa un any caracteritza la trayectoria del grup.

Per una banda, s'intensifica el predomini de sons electronics a la primera part del disc anomenada l'ordit, on el synth pop i la guitarres lluminoses embolcallen les cançons amb una estetica que no amaga la influencia dels vuitanta. La veu de la Núria llisca fràgil i suggerent sobre aquests paisatges sonors on dominen les atmosferes delicades amb un cert component líric. La segona part del disc, la trama ens mostra uns Minimal21 arriscats i experimentals, que, sense l'electrònica i amb arranjaments de violí i trombo, son capaços de posar l'acent en la canço nua i sense ornaments.

Les lletres del disc esbossen petites històries d'éssers anònims que descriuen la fragilitat de l'existencia, les contradiccions i les absurditats en las quals està inmersa la condició humana. El fil d'Ariadna juga amb un lenguatge surrealista i ple de simbolisme que convida a submergir-se en un món íntim, allunyat de la quotidianitat.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Els colors Modernistes és diuen Jujol


Can Negre






Josep Maria Jujol, arquitecte modernista nascut a Tarragona l’any 1879 i mà dreta de Gaudí, especialitzat en trencats de ceràmica, mobiliari, interiorisme i treballs amb ferro forjat, al igual que el seu mestre, també mostrà una immensa dedicació detallista en la seva obra d'inspiració naturalista, per a la qual no dubtava en fer ús de materials vells i de rebuig.




És tota una odissea que algú, per exemple de Cadis, conegui a Gaudí, pot sonar el nom, ja que se sol repetir si s'esmenta algun monument de la seva obra. Però qui coneix Josep Maria Jujol, el "autèntic" artifice dels colors del modernisme (Parc Güell, Casa Milà, Casa Batlló, Can negre ... etc)? La resposta és: gairebé ningú. Se li atribueix tot el mèrit a Gaudi (Es generalitza, sense especificar), i noms modestos com el de Jujol, passen per la història sense el lloc que li correspon.

Quantes vegades he passat per la Casa Batlló i no he pogut evitar seure i contemplar els colors de la ceràmica trencada, collage de colors i temàtica naturista i només pensava en Gaudi, per tant li atribuïa tot a la seva vida i obra. Fins que vaig indagar una mica més, i vaig descobrir, que realment a mi qui em fascina no és Gaudí, sinó Josep Maria Jujol.
Aquí algunes fotografies que he pres a Sant Joan Despí, població plena de petits tresors Jujolianos:



Casa dels Ous
Casa dels Ous - Detall porta i ferro
Casa dels Ous - Detall Finestra i Trencadis





 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

sense somnis et busco per les pedres


Sense tu
com tota la vida
sense somnis
et busco per les pedres:
blavas, vermelles, ocres.
Agafo un tren
sense tu
sense direccio
he robat
una rosa canina
a la mare terra,
per posar-la
dins una lata de cola
imitacio morta
de la teva má.
Sense tu et busco per las pedres...
A el meu dtolor, al meu sense somni, als meus ossos i a la teva indiferencia.




  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Vuit per dues


Marguerite Sauvage



Tu, els vas cridar emperadors fa mil anys.

Jo, vaig començar a derrocar-los sense paraules mil anys després.

Elles, les nostres filles, germanes o nétes creixeran
i estimaran.




A Esther Tusquets i M. Mercè Marçal.



  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS