 |
Marguerite Sauvage |
Tu, els vas cridar emperadors fa mil anys.
Jo, vaig començar a derrocar-los sense paraules mil anys després.
Elles, les nostres filles, germanes o nétes creixeran
i estimaran.
A Esther Tusquets i M. Mercè Marçal.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maria Mercè Marçal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maria Mercè Marçal. Mostrar tots els missatges
De parar i desparar taula: Terra de Mai
DE PARAR I DESPARAR TAULA
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,
Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes,veus?, fujo de casa,
Raiera d´aquest foc que invoca l´aigua.
(Vindràs quanmorirà l´hora més sola?)
la fruita perd l´aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula
Res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l´aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.
(Maria-Mercè Marçal)
Terra de mai
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,
Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes,veus?, fujo de casa,
Raiera d´aquest foc que invoca l´aigua.
(Vindràs quanmorirà l´hora més sola?)
la fruita perd l´aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula
Res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l´aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.
(Maria-Mercè Marçal)
Terra de mai
Desglaç
(Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.
L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
Aquest amor, dificil
repte de les fronteres
que el glaç petrificava:
contraban de llum.
Maria Mercè Marçal
repte de les fronteres
que el glaç petrificava:
contraban de llum.
Maria Mercè Marçal
Maria Mercé Marçal presenta: Montserrrat Abelló
Quan Montserrat Abelló em va demanar d'escriure uns mots preliminars per al seu quart llibre de poemes, Foc a les mans, he de confessar que no vaig dubtar ni un segon a dir que sí. És cert que hi ha l'amistat; una amistat que té les arrells en la poesia i en el feminisme compartits, però que ha depassat en escreix aquestes motivacions inicials. Ara bé, en aquest cas l'amistat només ha estat decisiva en el fet de acceptar l'encàrrec sense vacil.lacions en un moment de molt poca disponibilitat personal. Perquè, de fet, la demanda coincideix plenament amb els meus interessos: fa temps que vull dedicar-me amb un cert deteniment a la seva obra, seguint la línea que m'ha dut a ocupar-me d'algunes de les millors poetes catalanes d'aquest segle- Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Felícia Fuster....
No crec que aquest pròleg sigui, però, el lloc indicat per fer un estudi glopl de la seva poesia, encaraque la perspectiva que ofereixen els quatre volums publicats fins ara sembla demanar-m'ho. En el destret, caminarem per la corda fluixa, a mig camí de l'esbós, arriscaré unes pinzellades massa escarides, masa planes, a l'encalç d'un paisatge complex i relleu. Intentaré copsar alguna de les arrels de Foc a les mans.
Montserrat Abelló fa la seva entrada en el món literari l'any 63, en ple auge de la poesia dita social o realisme històric, amb un llibre de poemes, Vida Diària, precedit d'un pròleg de Joan Oliver que li donava una càlida-i elogiosa- benvinguda. Cronològicament, pertany a una generació poètica que va viure la guerra en l'adolescència i que duu, per tant, l'empremta de l'estrall i de les condicions diversament fosques de la postguerra, un feix més o menys visible en cada cas. Una generació que potser com cal altra apareix a primera vista com una constel.lació d'aventures poètiques ben singularitzades i amb poques relacions entre si.
Maria Mercé Marçal
Tenyeix de blau el temps
transfigura el somni,
transgredeix el mots.
Fes que el seus colors esclatin
al roig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.
Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.
Fes teu aquest desig
i endinsa't al cor
de les paraules.
transfigura el somni,
transgredeix el mots.
Fes que el seus colors esclatin
al roig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.
Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.
Fes teu aquest desig
i endinsa't al cor
de les paraules.
Diada de Sant Jordi: 365 dies in Catalonia
Resulta peculiar ver a todo el mundo paseando tranquilamente por la calle con una rosa y mirando grandes librerías al aire libre.
¿Qué pasa el 23 de Abril en Catalunya, en Valencia y en Mallorca?
Pues que es la Diada de Sant Jordi, el patrón de los Países Catalanes.
La tradición de la rosa y el libro es muy antigua y está muy arraigada en toda la sociedad y en todas las edades.
Las mujeres reciben una rosa de su amado y ellos son recompensados con un libro.
Es usual regalar la rosa a todas aquellas personas que quieres.
La tradición del libro es sencilla de explicar; en este día se conmemora la muerte de dos grandes plumas de la Historia de la Literatura: Miguel de Cervantes y William Shakespeare.
Esta fecha está declarada por la Unesco como el día del libro. La historia de la rosa, es más compleja, pero está rodeada por una aureola de romanticismo que la hacen especial.
Todo nace a partir de una leyenda medieval
Había una vez un monstruo que vivía en un lago al lado de una pequeña ciudad. Su presencia tenía atemorizada a toda la población y su aliento llegaba hasta el interior del recinto amurallado. Para evitar su ira y no tentar su ferocidad, los ciudadanos tenían que llevarle cada día dos ovejas.
Pero las ovejas se acabaron y el cruel animal amenazaba con atacar y arrasar toda la población.
Por eso el rey decidió que se le iban a entregar personas.
Mandó que todos los padres diesen a sus hijos, uno por uno, a la fiera.
Siguiendo un sistema de azar; pero un día, por este sistema, le tocó a la hija del rey.
Este, lleno de pesar, dijo al pueblo que repartiría todos sus bienes si la princesa era dispensada de su muerte segura.
El pueblo no lo quiso, incluso amenazaron con quemar el palacio real, por eso aceptó y libró a su hija a la bestia.
Cuando la princesa ya había hecho gran parte del camino sola, pasó por allí un caballero sobre un gran corcel blanco.
Este, viendo a la doncella desconsolada le preguntó qué le pasaba.
Ella se lo explicó y, cuando se percató de que el dragón se acercaba hacia donde estaban, el caballero tomó la lanza y se enfrentó con la cruel fiera.
Sant Jordi, que era el caballero, hirió gravemente la bestia, la ató con el ceidor de la princesa y lo pasearon por toda la ciudad como un perro indefenso para demostrar que estaba vencido.
Finalmente, el caballero le clavó con fuerza la lanza y lo mató definitivamente.
De su sangre, nació un rosal bellísimo, del cual cortó la rosa más hermosa para entregársela a la dama.
De aquí nace la tradición de la rosa como presente del día de Sant Jordi.
Por Eduard Juncosa.
Hay muchas maneras de celebrar esta festividad, supongo que hay más variantes. Yo hice la mía propia:
Anoche pasee por las ramblas de noche, celebrando de algún modo mi año por esotos lares, la ví en su apogeo cotidiano, la única diferencia era que el recorrido había cambiado un poco por los puestos de los diferentes colectivos que se reunen hoy para celebrar y hacer un poco el agosto. Pasee por esa calle, mi calle, la única calle que he sido capaz de recorrer casi en su totalidad agarrada de la mano de una chica, y acabé en el puerto. Que curiosamente, había unos Pakis-Hindús, los cuales me saludaron cordialmente y a los que le conteste de igual modo, y no sé, me sentía bastante bien a su lado, en la distancia, pero cerca, no sé...Luego volví a casa, me hice un bocata vegetariano y me puse a ver una película de Emmanuelle, y a maldecir al susodicho especimen masculino que se la trincaba en: san francisco, china, una nave espacial, italia, sri lanka...las selvas de Borneo. Criticaba la música de la película, que era muy exagerada, o los alaridos de la pareja ayuntadora que también eran bastante exagerados. Total, con un cabreo del quince, me fuí a la cama, y lo más curioso es que no estaba nada calurosa (por decirlo de algún modo) y eso me asustó.
Y bueno, hoy me apetecería dar como mínimo tres flores a tres mujeres y un poema
Estela, la sal. (Cádiz)
A Una dona papalagi, el vino. (Barcelona)
Y a E de Elefanta, las fresas. (Barcelona)
Como jamás me atreveré a hacerlo, ni tengo recursos, ni si quiera querran tales flores, pues, les dejo aquí un poema de Maria - Mercè Marçal, de su libro, Bruixa de Dol.
XII
Els Teus Llavis. La fruita. La magrana....
Ángel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana
que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o Bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira marinera.
El teu cos mineral. Sal.Vi.Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm amb verí d'amor, el centre.
Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el devari
la lluna, cega, encendrá l'escenari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)