Crisantems per a Laia, i Catalunya

James Tissot
No tinc en la meva vida alguna cosa sagrat o intocable, però cada vegada que penso en el futur de qualsevol nena o nen lesbiana, gai o trans, que està per arribar o quan personatges com Alicia Sanchez Camacho, torna a ballar-la com els seus pares i avis, a tocar, a callar, a emmordassar a una llengua que a penes viu, es mou en les boques dels habitants d...e catalunya, valència, balears i altres, sento en la meva medul·la espinal una espècie de burxada que m'irrita i de vegades, em fa deixar anar una llàgrima: hi ha coses que mai canviessin, com Madrid, com aquests Espanyols que no s'han molestat a conèixer, escoltar i assaborir la llengua catalana i els seus parlants.

I el que més m'impressiona és que molta gent que ha nascut aquí, no li importa això, o si ara mateix em llegís, em diria alguna cosa com: no importa, el català ja té "suficient" o "ja té el seu" o "hi ha coses més importants" o "ets independentista". Desviant el tema com a lloros. Només hi ha dues coses que m'importen, em reitero, el català i les lesbianes, el seu futur incert i insegur, comú per a ambdues (la llengua i el col·lectiu femení).

Només desitjo dues coses per a l'any que ve: trobar i mantenir un treball, i que no ofeguin a la llengua catalana ni a nosaltres, les lesbianes.
 






(Escrito usando traductor. Española. Conozco y calle, silencio total: madrid, cádiz, sevilla, córdoba, granada, málaga, granada, valencia, alicante, murcia, zamora, león, portugal y marruecos)

Llevo casi dos años en Barcelona, más o menos...y sólo se escucha catalán en las "clases de catalán", algunos barrios y grupos catalanoparlantes (minoría). No existe EL Bilinguismo en Catalunya: predomina el Castellano.Domina las calles, bocas y plazas.Sólo está protegido, como algunas leyes que protegen a los animales, a los homosexuales, a los trabajadores, mujeres, etc... Existe una normalización (cara), pero que está vinculada por ley. En el resto de sitios que pude mirar, leer y escuchar, (Comunidad Valenciana, parte de Barcelona) sólo hablan en Castellano, y las calles están en Castellano.Si paseais, se puede ver. Igual, que en Madrid y en otras zonas de España, que casi nadie habla inglés.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Per a travessar amb tu el desert del món



Per a travessar amb tu el desert del món
Per a enfrontar-nos junts al terror de la mort
Per a saber la veritat perdre la por
A devora els teus passos caminava

Per tu deixí el meu regne el meu secret
La meva nit veloç el meu silenci
La meva perla rodona el seu orient
El meu espill la meva vida la meva imatge
I deixava els jardins del paradís

Aquí fora a la llum del dia dur
Sense els miralls he vist que estava nua
I en el camp ras s’enterbolia el temps

Per això amb els teus gestos em vesties
I aprenia de viure al ple del vent

Sophia de Mello
     (Trad. Josep M. Llompart)

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Ales intactes

El cielo sobre Berlín.
The white sails still fly seaward,
Seaward flying,
Unbroken wings.

(T.S. Eliot)


-------
 Ales Intactes

Pot no tenir res a veure el projecte
que fas de tu mateix i el tu mateix
que trobes cap d’uns anys. Començaràs
a comprovar: realitat i desig
són enemics. Es porten la contrària.
Què hi fa allò que volies de tu?
No compta ja el que t’imaginaves.
Compta només el resultat final:
qui ets, què fas i la fràgil volada
d’unes ales intactes.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Venus Bruna

Daguerrotipo, 1886

Sóc plena d´amor com un meló amb la llavor, sóc madura i gotejo dolços sucs

(Montserrat Abelló - Marge Piercy)

------

La meva Venus bruna,
podríem ser dos onades
que es munten i munten
fins estavellar-se a la sorra.

La meva Venus bruna,

vull banyar el meu cos

en la cascada
que és la teva cabellera.

La meva Venus bruna,
set mesos porta la meva boca
somiant una nit
elastica
de petxines i vi calent
.

La meva Venus bruna,
em rebolquen de ràbia
amb el teu silenci:

ansiosa,
busco els teus ulls,

dos sols negres.

La meva Venus bruna,
vull veure com el vent fa ballar
el teu cabell
i amaga un dels teus clotets
i abanique meu desig:
calenta
vermell
desmanegat
tímid
petit
sempre rebutjat
solitari
i lent.

A Elisabet Llobet

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Laies..


Tornar als orígens: mirar, com un infant que descobreix petits-grans tresors i acull admirat unes branques, fulles, vidres de colors, pedres i qui sap si un tros de sílex ocre-rosat, del color de la tendresa. El sílex, com els dinosaures, tard o d´hora surt a la llum.
Rovira-Brull





Què és Laia? Què significa per a mi Laies?


Laia és un nom que prové d’un poble íber, pre-romà, anomenat Laie; establert a les comarques del Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès. Segons les seves creences, Laia era la deesa dels laietans, els antics habitants d’aquest poble. Laia és un nom totalment pagà encara que a molta gent li sàpiga greu, no té sant, no té dia de l’onomàstica ja que els laietans tenien les seves pròpies creences i no tenien res a veure amb la religió catòlica ni molt menys. Tot i això durant anys ( franquisme i posteriorment transició ) s’ha volgut associar el nom d’Eulàlia amb el de Laia ja que avans no es podien posar noms que no fòssin catòlics als fills. Però això era avans, si us plau, deixeu de confondre aquests dos noms que no tenen res aveure.Laia és un nom, ( i no un diminutiu, ni cap traducció ), català i pagà.
-------------------------------
Laia es un nombre que proviene de un pueblo íbero, pre-romano, llamado Laie, establecido en las comarcas del Maresme, Barcelonés, Baix Llobregat y el Vallès. Según sus creencias, Laia era la diosa de los layetanos, los antiguos habitantes de este pueblo. Laia es un nombre totalmente pagano aunque a mucha gente le pese, no tiene santo, no tiene día de la onomástica ya que los layetanos tenían sus propias creencias y no tenían nada que ver con la religión católica ni mucho menos. Sin embargo durante años (franquismo y posteriormente transición) se ha querido asociar el nombre de Eulalia con el de Laia ya que antes no se podían poner nombres que no fuesen católicos a los hijos. Pero eso era antes, por favor, dejad de confundir estos dos nombres que no tienen nada que ver.Laia es un nombre, (y no un diminutivo, ni traducción), catalán y pagano.

Laies ...

Les pedres vermelles
canten el teu nom
en mars
banyats per la lluna;
et dic,
et busco,
salt,
i em banyo a la teva llet.

El teu cos s'estén
des del cim de Montserrat
fins a la mar laietana.

El teu cabell és bressolat
des del sud pel xaloc,
pel nord,
la tramuntana
i fa que el teu cabells
es divideixin
en dues fileres
del color de la terra de la Garrotxa.

Obres teus braços
Tenses l'arc
T'apuntes al Castell de Burriac.

El teu fletxa s'enfonsa en el meu pit
sense aire
arrossegada
Fins teva faldilla verda,
on s'alimenten
tots els desitjos
passats
presents
futurs.

A Laia Vaqué Pons

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Nou disc: Glissando*



Després d’un temps de silenci, per fi, Glissando treuen nou disc al mercat. Serà a finals d’aquest mes d’octubre i sota el colorit títol de “Ermites cançons i som somniar en meteorits roses”, la banda de Marc Sora i Laia Vaqué presentarà un original treball versionant temes d’artistes d’arreu.

Glissando han estat un dels pals de paller de la nova fornada de la música catalana. Des de fa deu anys batallen per les trinxeres del pop amb la seva proposta minimalista, carregada d’espais sonors eteris i perfumada amb un cert toc naïf. Per tant, cada nou treball d’aquesta banda de Barcelona és una bona oportunitat per tastar la salut del panorama i intuir noves línies de creació. Com dèiem, aquest cop Glissando s’atreveix a fer un disc de versions. Quelcom molt comú al mercat anglosaxó, però encara exòtic per aquestes terres. Les bandes escollides i les cançons triades són un bon exemple dels gustos dels membres de la formació. Així, podrem trobar revisions de peces coetànies i catalanes com el Deixa’m creure de Mishima, el Batisfako Katiuskas dels Antònia Font o el Maleeixo el temps de Raydibaum. També podrem trobar adaptacions –amb traducció inclosa- d’artistes internacionals. Per exemple Fireflies (Cuques de llum) dels Owl City, For you blue (Em tens a platet) de The Beatles, el Human (Humà) de The Killers o el Flume (En contacte) de Bon Iver.


Aquest original treball va ser gravat a l’ermita de Sant Sebastià de Montmajor a Caldes de Montbuï. El guitarra Marc Sora explica que el fet d’enregistrar-ho tot a una església ha permès aconseguir una acústica pròpia i irrepetible. A banda d’això, el grup també ha hagut de treballar a fons perquè les adaptacions al català fossin alhora creïbles i adequades. Amb tot, doncs, un interessant treball, al mateix temps que original, i que s’haurà d’escoltar amb les oïdes ben obertes.





  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

L’esbós, de Sílvia Bel


Descarada. Provocativa. Atrevida. I convençuda del que fa, malgrat que tot just debuta. A la introducció del seu primer llibre de poemes, la periodista, publicista, professora i poeta Sílvia Bel (Barcelona, 1982) exhorta el lector a apagar el televisor, obrir una cervesa i esmolar-se els dits. Perquè «passar un centenar de pàgines avui no està a l’abast de qualsevol tou!». Ras i curt: relaxin-se i gaudeixin l’experiència. Dins L’esbós (Edicions 7dquatre, 2010) hi trobaran 54 poemes de totes mides i colors, travessats per un potentíssim fil conductor: l’espontaneïtat de la Bel, una veu nova amb moltes ganes de fer-se escoltar. Tan primeta com incandescent, aquesta jove autora no s’arruga, i s’atreveix amb tot. Sempre que pot participa en trobades literàries on, micròfon en mà, recita els seus poemes al públic, amb una «birra» al faristol. Juga amb les paraules, com feia Pere Quart. Parla d’allò que li accelera o li glaça el cor amb total llibertat, com Cristina Peri Rossi. Experimenta amb la musicalitat, amb el ritme i amb la fuetada del vers lliure. Té poemes tallants i poemes innocents, llargs i minúsculs. «Equivocar-se és viure», afirma en un vers. «Em vaig tallar els cabells / No vaig guardar cap trena», escup en uns altres. «(abaixo el volum de la ciutat / per escoltar només / aquella desconeguda / com xarrupa el gelat)», xiuxiueja en un altre.
La cremallera que desferma les passions

Les 54 composicions de L’esbós reflecteixen les pors i les esperances del procés creatiu, de l’art de viure, del risc de relacionar-se amb els altres. Ara sona venjativa, nostàlgica o reconciliadora. Ara trista, enamorada o desenganyada. Ara transmet una alegria que s’encomana. Ara destapa una sexualitat que impregna l’ambient i excita els sentits. I tot amb el mateix mirall atrevit amb què juga i ens fa la rateta: la seva poètica obertament lèsbica. Sincera. Lliure. Viva. «Era una migdiada febril / amb pel·lícula de fons i olor a sexe. / Recordo que mirava de reüll la televisió, / com quan mires de reüll una peli porno, / i de sobte, entre els gemecs, / va caure la primera torre, / tan fàl·lica», explica en el poema 11-S. En el pròleg, l’escriptora, traductora i crítica literària Mª Àngels Cabré elogia la «frescor, fruit de l’espontaneïtat treballada» de Bel, i titlla L’esbós d’«un dels primers poemaris descaradament lèsbics de la poesia catalana» amb el precedent de Terra de mai (1982) de Maria Mercè Marçal. Fa mesos, anys, que Bel quadra versos i pensa en poesia, apassionada pels múltiples significats dels mots i per les infinites possibilitats de les diverses llengües que domina. Ara s’ha decidit a plasmar-ho en paper i oferir-ho al públic. El resultat és un recull picant, fresc, original i engrescador, per a tots els públics. Poesia de la quotidianitat i de les passions desfermades. Un llibre il·lustrat per l’escriptora i dibuixant de contes infantils Alicia Billon (Barcelona, 1978). Que es ven amb un punt de llibre molt suggerent. Una cremallera vermella.




Esbosso quatre ratlles

en un full blanc que dorm

a dins d’un llibre negre.



Esbosso imperfeccions.



Escuma entre els dents

si esbosso quatre mots

a dins d’una peixera.



Si esquerdo la peixera

s’esquerden els mots.



Em quedo la peixera.

Hi esbosso quatre gots.



Direu, perquè vull gots

a dins d’una peixera...?

Per beure aigua i prou

ja en tinc la casa plena!



M’empasso quatre glops

filtrats per l’enrenou

d’uns ulls blau turquesa.



Trontolla la vorera.

Trontolla el vidre i jo.



Aboco aquests records

a dins la calaixera

on guardo amb clau les pors

i els somnis d’una nena.



Rescato alguns dels mots

de la llibreta verda.

Tenia sols tretze anys

i una consciència plena

d’un amor nou dins meu

que no duia etiqueta.



Em vaig tallar els cabells

no vaig guardar cap trena.

Tenia sols setze anys

quan vaig fer lluna plena.



I el temps va anar passant.

Em vaig tornar sirena

per esquivar el dolor

dissolt a la peixera.



Esbosso aquest dolor

dins la llibreta negra.



Esbosso imperfeccions.



Estimo amb cremallera.



I em gronxo en els petons

del parc de l’oreneta.

Petons de tants sabors

dins la llibreta verda!



Esbosso les olors

d’un cos de dona estesa

dormint al fons del llit.

Em vull quedar desperta!



Escric per no dormir

a dins la calaixera

on tot es torna fosc

si tanco la llibreta.



D’esquena als corrents

bussejo a la peixera.



L’esbós dels meus records

com darrer poema.



L’esbós d’una sirena.

Sílvia Bel. L´esbós.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

El meu primer nadal a Barcelona

Aunque el rock catalá también es masclista (como la mayoria del rock y de la musica), yo le dedico este tema a Maria Coma, Laia Vaque, Maria del Mar Bonet, Maria Merce Marçal, Esther Tusquets, Teresa Prades, Lyona, todas las escritoras en lengua catalana que he podido conocer, leer, aprender y refugiarme en sus letras, a la Directora de Costa Brava y a todas las chicas que me han gustado desde el día que nací hasta el día de hoy...aunque no esté con ellas, porque no quieren, porque ya pasó ese tiempo, porque prefieren a otros-as...y otras explicaciones/causas, yo sí estoy con vosotras.
Por eso me gusta la navidad: porque gracias a catalunya yo estoy sola, pero conmigo, y con todo lo que deseo, pienso, siento...aunque sea rechazado, o continue "el meu amor sense casa". Da igual.



  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Montserrat Figueras i Garcia: La veu de la Sibil.la


La soprano Montserrat Figueras, ha mort als 69 anys aquesta matinada a Barcelona. La cerimònia de comiat se celebrarà divendres a les 11 h al Claustre del Monestir de Pedralbes.

Montserrat Figueras ha estat un referent en la interpretació d’un vast repertori vocal de les èpoques medieval, renaixentista i barroca. Va desenvolupar amb Savall un estil interpretatiu de la música antiga renovador, caracteritzat per compaginar una gran fidelitat a les fonts històriques amb gran capacitat creativa i expressiva, estil que ha marcat l'evolució de la música històrica.

Figueras va rebre aquest any la Creu de Sant Jordi i un premi Grammy en l'última edició dels guardons musicals nord-americans pel llibre-CD Dinastia Borgia. Església i poder al Renaixement.

Nascuda a Barcelona en una família de melòmans, col·labora des de molt jove amb Enric Gispert i la formació de música medieval Ars Musicae. Estudia les tècniques de cant antigues, des dels trobadors fins al barroc, desenvolupant un concepte molt personal que beu directament de les fonts originals, tant històriques com tradicionals, al marge de les influències post-romàntiques. Des de 1967 estableix amb el violgambista Jordi Savall una unió tant artística com humana, especialment fructífera en activitats pedagògiques, de investigació i de creació.

Participa, al costat de Savall, entre 1974 i 1989 en la fundació dels conjunts Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations. Amb ells i com a solista aborda la recuperació d'un patrimoni musical eclèctic, entre els quals destaquen les seves interpretacions de l'antiquíssim Cant de la Sibil·la, fins les recents Ninna Nanna, Misteri d’Elx i Isabel I.

Montserrat Figueras ha actuat regularment als principals festivals d’Europa, Amèrica i Orient. Els més de 60 CD que ha enregistrat han rebut nombroses distincions, entre ells el Grand Prix de l’Académie du Disque Français, l'Edison Klasik, i el Grand Prix de la Nouvelle Académie du Disque. El 2003 el govern francès li va atorgar el títol d’Officier de l’ordre des Arts et des Lettres.

23 de Novembre de 2011, Diari Ara.


Adeu, Montserrat. Se'n va anar la teva veu i no va sortir a les notícies. Gràcies als diners que vaig poder reunir i al meu pare, vaig poder comprar internet al poble dels meus avis, i per aquest mitjà, internet, vaig conèixer la música de Jordi Savall, Paniagua, Bonet i la música Occitana, els jocs florals de Isaura ... . i també vaig tenir accés a la teva veu.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

En totes les direccions

Bright star, Jane Campion



Et vaig aprendre només del color de la teva pell al sol.
Del teu nu en vaig fer una platja. Era estiu
i vaig banyar-m’hi. No és només superfície
la carícia.
Com el vi
d’una àmfora antiga que es rebenta al fons del mar.
En totes les direccions.
Així vaig ser teu.


Manel Forcano
(per cortesia de Pais Secret)

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Paisatge amb boira, de Carme Meix


Carme Meix i Fuster va néixer a Gandesa l'any 1937. És llicenciada en Filologia Catalana. Resideix a Barcelona i exerceix com a professora de Llengua i Literatura Catalana a l'Institut "la Salzereda" de Santa Coloma de Gramenet.

Actualment col.labora en revistes de signe divers.

Carme Meix i Fuster és Premi de poesia "Caterina Albert i Paradís" 1991.També ha guanyat el premi de poesia de la Real Acadèmia Mariana de Lleida de 1989. Va ser finalista del Recull, també de poesia, i del Sant Joan de novel.la de 1993. El 1995 va guanyar el Premi de Novel.la Històrica de la Universitat de Lleida amb El crit de l'esparver (Pagès editors, 1996).

El crit de l'esparver és una novel.la històrica ambientada al segle XV, una època turbulenta, protagonitzada per figures tràgiques, com el Príncep de Viana, sinistres, com Joan II, tèrboles, com Verntallat, heròiques com Pere Joan Sala, maquiavèliques com Ferran el Catòlic. És, sobretot, l'epopeia dels remences, que al crit de Terra i llibertat, i avall els mals usos! van aconseguir deslliurar-se del poder feudal que els atenallava.

La Tramuntana ho neteja tot...

No vol mostrar els sentiments. Tan jove i ja no vol mostrar-los.I és una pena. Amagar els sentiments és el millor camí per deixar que es podreixin a dintre fins a infectar tot el cos.


Carme Meix, Paisatge amb Boira.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

barcelona significara para ti...

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Encara el tram, de J. Salvat Papasseit


Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!

J. Salvat Papasseit

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Una layetana encogida en el metro de barcelona



Entré rápido. Me siento. Estoy cansada. Tengo tanto frío que no siento eld edo gordo izquierdo del pie derecho. Y, justo en ese momento alzo la vista y te veo. ¿De dónde has salido? Tan sola. Tan encogida entre tus ropas deportivas y anchas de estilo gótico post-adolescente. Tu pelo teñido rojizo y degradado hacía un cobre encendido. Tu piel blanca. Tus rosados labios. Tus manos de dedos largos y de base ancha. Aunque estas sentada casi enfrente, puedo imaginar tu estatura ¿1,62 cm? Ni flaca. Ni gorda. De muslos anchos, como los pómulos que se sientan sobre tus mejillas. Los ojos ni verdes, ni azules. Grises.







Ahora en este instante, durante cuatro minutos y treinta segundos. T'estimo chica sin nombre. ¿Cómo dormiras? ¿De lado? ¿bocarriba? ¿bocabajo? ¿tienes sueño como yo? vas sola a casa también como yo? te espera algún chico? has quedado con algún chico?







Te vuelvo a mirar. No me ves. No me miras, como siempre. ¿Vienes a mi casa? No me oyes. No tengo voz. ¿Te gusta la pizza? ¿Te gusta los espaguettis? En que estas pensando? en algún chico que ha sido gilipollas y no te ha acompañado, pero piensas en él...como yo ahora en ti? N miras. Es mi parada. Te dejo. Te miro por ultima vez. Adiós, chica sin nombre. T'estimo.







Cuatro minutos y treinta segundos. Sin miedo. Sin pensar ¿qué comeré mañana? ¿Qué haré con mi vida? ¿encontraré y mantendré un trabajo? podré formarme a nivel medio-superior? Podré compartir mi vida con una laia como tú? Ahora, que no me oyes. Que no digo nada. En silencio. A casa. Sin miedo a "no eres un chico, no me gustan las chicas, no me gustas". Sin el peso del dinero que no genero. Sin las apisonadora heterosexual. Sin mis miedos y complejos. Sin ninguna miseria heredada de mis padres o de mi misma. Noia sense nom. Noia del metro. Hacía tiempo que ninguna chica me hacía tan feliz. Sin interacción. Sin rechazo. Te deseo.







Me bajo. Te alejas. Pienso: escribiré sobre esta sensación que hacía tanto que no tenía. Te deseo. No me oyes. No te sigo. No me miras. No me ves. No te hablo. Sin rechazo.







Esta noche soñaré contigo, y mañana por la mañana....mejor no lo pensarlo.








(A la mañana siguiente, abrazando mi almohada y llorando...yo en mi línea)

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

La sagrada familia de Gaudi

Es un dels exemples més coneguts del modernisme català i que ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Obra inacabada de l'arquitecte català Antoni Gaudí, està situada al barri de la Sagrada Família, al districte de l'Eixample de la ciutat. En aquest temple, l'arquitecte va concebre una minuciosa simbologia dintre d'un poema místic amb grans audàcies constructives formals, com en la seva forma de concebre l'estructura amb l'arc parabòlic o catenària, també anomenat funicular de forces, combinant el tractament escultòric naturalista amb l'abstracció de les torres.


La planta de l'edifici sobre la cripta és basilical de creu llatina amb cinc naus, el creuer de tres naus, i un absis amb deambulatori molt ampli que té set capelles poligonals i dues escales de cargol que pugen a les cantories que circumden l'absis. Gaudí tenia sòlids coneixements litúrgics, que varen ser una base essencial per a les seves reflexions de definir un tipus determinat d'arquitectura religiosa: les capelles serien consagrades als goigs de sant Josep; als peus de l'església hi anirien les grans capelles circulars del Baptisme i la Penitència i les virtuts teologals: fe, esperança i caritat. Gaudí va concebre una complexa iconografia que va basar exclusivament en la seva condició de temple catòlic i en el culte religiós, adaptant tots els elements als ritus litúrgics. Per fer-ho es va inspirar principalment en L'Any Litúrgic de Prosper Guéranger,recopilació de tots els cultes i festivitats religioses produïts al cap de l'any, així com en el Missal Romà i el Cerimonial de Bisbes. Per a Gaudí, la Sagrada Família era un himne de lloança a Déu, en el qual cada pedra era una estrofa. L'exterior del temple representa l'Església a través dels apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesús; la torre principal simbolitza el triomf de l'Església, l'interior al·ludeix a l'Església universal i el creuer a la Jerusalem Celestial, símbol místic de la pau.


La nau central té l'estructura arborescent en la qual els pilars són inclinats i es descomponen en forma de branques i fulles. El tronc de la columna interior és geomètric i s'aconsegueix per interseccions successives de polígons estel·lats. El capitell té la forma de un gran nus ligni, d'on surten les columnes més primes que formen les branques. Les columnes que corresponen al transsepte i a l'absis són fetes de pòrfir, un material procedent de l'Iran, considerat més resistent. El precedent de la construcció de les columnes de suport de la plaça del Parc Güell, fetes a base d'elements prefabricats d'un metre d'alçada, amb trencadís per decoració, és el mateix sistema amb què s'han construït les columnes de suport de les naus de la Sagrada Família amb l'armadura corresponent i la pedra, que segons cada columna es fa amb pedra de Montjuïc, granit, basalt i pòrfir. Gaudí havia fet ús del formigó armat al Parc Güell i en els terminals dels campanars de la façana del Naixement, en els quals s'ha confirmat l'ús del ciment porland. Les columnes de l'interior tenen variada simbologia: les quatre del creuer són dedicades als evangelistes, les dotze que envolten el creuer als apòstols (Sant Pere i Sant Pau al costat de l'altar), i la resta als bisbats continuadors de l'obra apostòlica: els de Catalunya (Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Urgell, Solsona, Tortosa i Perpinyà) en el creuer, de la resta d'Espanya (Mallorca, València, Saragossa, Granada, Burgos, Sevilla, Valladolid, Toledo i Santiago) a la nau central i a les laterals els cinc continents; cada columna porta els Sants patrons de cada diòcesi. Les voltes són perforades a les claus, amb forma hiperboloïdal per permetre el pas de la claror natural. Per a Gaudí un element clau en la seva forma de concebre l'estructura és l'arc parabòlic o catenària, també anomenat funicular de forces, que va utilitzar com element més adequat per suportar les pressions. Mitjançant la simulació de distints polifuniculars experimentals va determinar la forma òptima de l'estructura per suportar les pressions dels arcs i les voltes, primer a la cripta de la Colònia Güell i després a la Sagrada Família. Així, va desenvolupar un model a escala de cordills entreteixits dels quals se suspenien petits sacs de perdigons que simulaven els pesos, així determinava el funicular de forces i la forma de l'estructura. Per tant, a partir de l'estat de càrregues, simulats amb els petits sacs de perdigons, va determinar experimentalment la forma idònia de l'estructura, que ell va anomenar "estereostàtica", que reproduïa l'estructura òptima per treballar a tracció i amb la que, un cop posada cap per avall, s'aconseguia l'estructura idònia per treballar a compressió.(Vegeu maqueta funicular de Rainer Gräfe).

Segons Gaudí: « L'estructura que tindrà la Sagrada Família la vaig provar primer a la Colònia Güell. Sense aquest assaig previ no m'hauria atrevit a adoptar-la per al temple. »

Las naus laterals del temple, amb les cobertes de volta, foren enllestides el 1993 per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol. Per al cobriment de la nau central s'utilitzen voltes catalanes de maó pla a una alçada de 45 metres, ocupant els espais intermedis unes peces triangulars de vidre venecià verd i daurat, a manera de trencadís, que representen fulles de palmera. Gaudí va anar modificant la seva concepció del temple al llarg dels anys, ja que les interrupcions de les obres per falta de recursos econòmics li van donar temps per cercar noves solucions estructurals. Així mateix, va aprofitar la seva experimentació en altres projectes per incorporar a la Sagrada Família les seves innovacions més reeixides: la cripta de la Colònia Güell, així com les galeries i viaductes del Parc Güell, li van servir per adoptar noves solucions arquitectòniques basades en hiperboloides i paraboloides, així com en columnes helicoïdals.



Les tardes que passava veient la tele i va començar a atreure el so català per mitjà de la cultura, política catalana o els Jocs, que tan bonica han fet aquesta ciutat.

El primer brindis amb sidra o cava a madrid.

La primera somriure que vaig tractar de robar-li a una nena a l'escola, imitant a Aladdin (era el contrari a una nena santa ... gràcies a la cultura àrab, no em sentia tan rara)

La música que escoltava amb les meves cosines a la seva habitació

Els parcs on m'amagava del món heterosexual

Els banys amb Victoria

El primer petó infantil

El segon (robat entre cañaberales)

Les patates fregides de la tita

Les primeres pedres i petxines que em regalava el mar

Els professors del Sud

La casa de Federico García Lorca (camina, un altre com jo)

El desig sense casa i que encara conservo només per a tu, la meva quarta professora d'història de l'art: Magda

L'adolescència lesbiana manca, muda i mutilada: només aquella manta i les nostres mans.

Les carícies i comprensió de la meva tia Rosa

El rellotge trencat de l'àvia

L'olor a aletes de pollastre que feia amb el meu pare

El meu primer plat de cuina: truita de patates

L'olor de brases

La sensació de família que em va regalar Els Morán. (Sobre tddo, la matriarca)

El desig feia moltes noies, silenciada, sense sortida ... com sempre.

El primer relat: somiar, somiar amb sirenes ...

Les primera sensació d'amistat: Olga (bcn) i Lluna (Lleida)

La primera vegada que el meu desig no va ser rebutjat i vaig descobrir el plaer.

La primera flor que compri només per a ella

La timidesa. El desig que em buscava i que jo corresponia.

Totes les lesbianes que van veure com em s'ensorrava en fracassar i era incapaç de alçar-me.

La sensació d'estar viva

La violència i els xantatges de la meva mare que vaig deixar de témer: era forta. no estava sola.

El suport incondicional del meu pare, malgrat les seves limitacions i família

Tornar a abraçar els meus ties i les meves cosines, i sentir: Existeix la vida. Ens ho mereixem totes.


Ara, després de tant. Per fi estic, aquí, a Barcelona, ​​a casa, a casa de la Maria del Mar Bonet, al carrer Mallorca, mirant aquest edifici, en pau, sola, sense por, sense rebuig, sense ràbia, sense diners, sense menjar, sense res, sense negativitat, sense tristesa .... No crec que duri molt. El món no és bo amb les coses petites.


Barcelona, Novembre de 2011

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

De parar i desparar taula: Terra de Mai



DE PARAR I DESPARAR TAULA
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,
Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes,veus?, fujo de casa,
Raiera d´aquest foc que invoca l´aigua.
(Vindràs quanmorirà l´hora més sola?)
la fruita perd l´aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula
Res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l´aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.


(Maria-Mercè Marçal)
Terra de mai

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Canço d'un doble amor


L'amiga blanca m'ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!

Estimo l'altra, oh meravella!

Bella com l'una no m'apar,

fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:

estenc els braços per ma via;

va cadascun pel seu cantó,

du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi

i ja mos dits les agombolen,

sota les túniques de lli

hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Josep Carner


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

A les palpentes del vidre





El currículum essencial de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) gira al voltant de dos eixos: primer, una família indispensable; segon, un grapat d’amistats d’aquelles que no s’acaben mai, passe el que passe.
A banda d’aquests fets vitals, hi ha hagut algunes circumstàncies literàries que l’han anat conformat com a poeta. L’any 1992, haver guanyat el premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, la qual cosa, a banda d’haver-li permès de publicar el seu primer llibre, Remor alè (València, 1993), li va propiciar belles coneixences personals i literàries que encara duren. L’any 1998 va publicar A les palpentes del vidre, i el 2002, Tots els noms de la pena, en la meritòria i quasi miraculosa col·lecció valenciana “Edicions de la Guerra”.
A Flors a casa (Barcelona, 2007; premi Jocs Florals de Barcelona 2007), l’autora, a partir de l’observació de la natura i del comportament de les flors, ha arribat a la conclusió que, així com per a elles la bellesa no és un simple adorn, sinó un recurs de supervivència, també la poesia és una manera de sobreviure enmig del desempar de la terra.
Maria Josep Escrivà ha estat inclosa a antologies com ara Contemporànies (1999), 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001), o Imparables. Una antologia (2004). S’ha dedicat, amb gran satisfacció, a divulgar el plaer de llegir i escriure poesia, a través de diversos tallers de creació, de l’organització de tertúlies poètiques, de la col·laboració en diversos mitjans de comunicació. Forma part del consell de redacció de la revista Caràcters.
Alguns dels seus poemes han estat traduïts al castellà, a l’eslovè, a l’italià o a l’alemany.


Dona d'aire

Abans que l'adveniment dels mots,
la dona d'aire recorda la primera carícia.
I tot d'un gest desxifra la proesa
de viure.

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS