Diada de Sant Jordi, Aniversari: Adeu Siau!

Diada de Sant Jordi, Aniversari: Adeu Siau!

                                                        H.H.H
Res no et serà pres: vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perqué es retrobi aigua
d'alta mar.

Maria Mercè Marçal - El meu amor sense casa

 

Abri el blog un día en el que volví a confiar en mí, un día que pasé por el primer sitio que pude compartir con una chica, acompañada de otra a la cual a  dia de hoy la temo, por mi deseo, la odio por su indiferencia, i la amaré siempre por su claridad, sensibilidad, humor e inteligencia: su nombre es tressa (sonido catalá). Lo abrí ese día, en el que volví a confiar en esa palabra que está tan de moda, que es usada por perroflautas que roban la identidad de los africanos-americanos desde Europa, o la moda de los hombres cocineros-televisados-suprapremiados-genios-paridos-gracias-a-una-gran-vagina: humanidad. Lo abrí, sin tiempo, ni fecha, ni hora para llenarlo de todo lo que me gusta de barcelona i catalunya, todo lo que me gusta hacer o me gustaría hacer, lo que me motiva, lo que me impresiona i fascina, lo que me asusta, lo que vi desde Madrid cuando era pequeña o desde Cádiz.

Esta lleno de música, fotografía (estáticas i en movimiento, pintandas o en blanco i negro). Lo empecé en castellano, la lengua que nunca me estimó, ni estimé, ni me ensenyo, ni me libero, ni me abrazo, ni me definio: lesbianismo. La misma lengua, la castellana, la heradada, la impuesta, la suprema, la violadora de américa, la única.Esa misma.





Soc dona, lesbiá i catalana; tres palabras que no existirian hasta el día de hoy.  Tres palabras, una por cada any de vida en catalunya. Quería trabajar en lo que fuese, estudiar imagen i sonido, formarme más i sobre todo, como toda mi vida, estar con chicas.

Llegue a Sants, hace seis años por primera vez i volví a Sants hace tres anys, en un tren extraño i compartí vagón con dos chicas. Al llegar a sants, no había nadie esperandome, pero si estaba esperandome los parques, los museos, los hostales, los cines, las pelotas de futbol, miro i el agua. Recuerdo de mis primeras vacaciones libres de la no-economía de mis padres, de la destrucción de mis padres, libre de mis propios padres i su producto: jo; libre de los asesinos de mis padres, libre de toda la gente que me marcó como se marcan los toros o las vacas: la autista, la rara, la llorica, la aprovechada, la solitaria, la loca, la puta, la gorda, la machoperico,la tortillera, la guarra, la puta, la ladrona, la maltratadora, el aborto, la adoptada....etc. Igual que a mis padres (El maltratador físico real i la maltratadora psíquica): La ladrona, La pobrecita, La loca, La inútil, El calzonazos que no es capaz de dar jarabe de palo a su hija, el maricón, el loco, el inútil, el santo trabajador, la bruja, el maltratador, la santa madre, la aprovechada...etc

Llegue a Sabadell con una misma intención que la primera vez que llegué a Barcelona: trabajar, formarme, estar con chicas... ¿vivir?

Llegué a un piso de sabadell e hice todo lo posible por estar "en el unico sitio que pude expresar mi condición de lesbiana abiertamente, rodeada de otras parejas, sola, invirtiendo en el barri del eixample. Tenia 200 euros  y pensaba ingresarlos en La Caixa, porque me recordaba a Miró y a la primera chica con la que estuve. Intenté abrir una cuenta sin dinero, i no me dejaron. Era un intento de conectar, de confiar, de empezar.


Mis compañeras, desconocidas pero lesbianas, tenían una niña pequeña que crecía en la mierda i apoyada por Caritas (subsistencia esclava). Un teatro pero no como diversión, hobbie, arte o practica para la expresión, no: me incitaron levemente a estar con el amigo árabe.El vecino, hijo único i su novia, Mireia, que estudiava para azafata i solo limpiaba. Pese a todo: ya tenía una cierta confianza en mi misma y una piza en todo el mundo.

Viaje a Valencia como pude y via a una chica que realmente me gustaba pero ya era incapaz de pensar que se interesaría por mi de algún modo por mi y no sería otra "cutre-terapia-con-buenasintenciones-sinresultados resulotivos para mi persona". Le intenté expresar como pude que me gustaba i me fuí. Llegué de nuevo a Sabadell de nuevo. Y nuevamente, me incitaron levemente a estar con chicos. Me fui. Coji la maleta i como siempre me escondí entre natura i puentes. Eche a andar. Hacia cualquier sitio: lejos de lo que no quiero para mi. Acabé en un pueblo del Vallés comprandome un bocadillo, con los últimos euros que me quedaban. Me asusté. Di con un Dominicano de Hospitalet i su familia, que me ayudó sin más. Ni me insultó. Ni me obligó. Ni me forzó a la heterosexualidad o bisexualidad. Ni me obligo a creer en algo superior. Ni me empujo a cualquier asociación que destrozó su propio pais. A ninguna iglesia. Me escuchó balbucear asustada "nunca le he dicho a una chica que me gusta". Desde entonces, cuando tengo miedo, como pollo, porque lo preparaba su mujer para cenar.Leí libros. Eché CV. Intenté estudiar català.

Mientras buscaba trabajo, en Fabra i Puig di con una gitana que me ofreció su casa. Confié, no tenía otra opción. Cuide de sus sobrinos y todo fue bien. Presencié como su madre les pegaba, como dos niños de seis años, como la cultura gitana denigra a las mujeres. Uno de la familia, me intentó forzar. La única opción que tuve fue irme a una tienda de un paki i dejarme violar a cambio de protección, mientras decía en voz alta el nombre de la chica que me gustaba. Intenté continuar como pude. En la rambla de poble sec di con Marta, una chica que estudiaba bellas artes y que hasta el día de hoy es la mejor persona de toda barcelona y catalunya que he conocido, por el simple hecho de invitarme a cenar a su casa. Me duché. Se fue, pero no me invitó a seguir con ella.

Me senté en el paralelo i me compre una cocacola. Sólo hice lo que acorde conmigo misma: pedir ayuda. Emergencias sociales fue un servicio del todo rápido i eficaz y me encontraron un albergue sin problemas. Lo que no sabía ni esperaba que daría con gais i trabajadoras con una mentalidad más abierta. Durante mi estancia en el Albergue fuí agredida sexualmente dos veces.Incitada por dos árabes. Ante esta serie de hechos, no he podido reaccionar, ni hablar. Me insultaron. Me empujaron a tener creencias que no tengo ni quiero tener.

Los trabajadores de esa empresa me dieron lo suficiente para vivir i me ayudaron a confiar en mi y me ofrecieron la información urgente y necesaria para mi: un colectivo gai-lesbico-bi-trans. No sabía que existían, no de ese calibre. Casal Lambda.

Entre este colectiu, Casal Lambda i una fundació de Dones, me llevaron al mismo sitio del que me escape hace años. Esta vez no era una casa de acogida para niños, sino para gente sin techo, i  para afrontarlo todo, pero con las suficiente información i las personas adecuadas: gais, lesbianas, trans..etc i otros profesionales del sector social.

Casi veinte años después no he podido cerrar del todo ese aspecto, duele demasiado, porque mientras un grandullon o un supergenia me insultaba o azuzaba mis miedos i frustaciones,  yo tenía mis primeros deseos hacia las chicas. .

La calle, intento de positivizarlo todo: i al expresarme un poco...liberar ese deseo de culpabilidad i continuar. Intenté convivir lo mejor posible, pero me tumbó el nombre de un Emperador, para luego sentir atracción física por Marta i desviar el deseo porque no "hay lugar, espacio..colectividad, autoestima"...rechazo.

Me gustó Marta, como desee a Laia, como quise a Estela, a Olga, Ruth o Mónica., pero como cuando era pequeña, un niño de diez años tenía más poder que una casi mujer lesbiana que intento ser, era emperador sólo por su nombre, sexo, clase y orientación. Faldas de chicas. Faldas. Más faldas. Me tumbó. Y me decían "otra crisis, otra...¿depresión?" No, simplemente, dolor sin opciones. Emperadores i más emperadores. Ejercer el poder económico, social i heterosexual sobre los demás.

No sé como confié en otra persona, algo en mí me decía que no...pero reaccione rápido: y lo aproveche para hacer deporte y mejorar un poco mi estado físico. Con los medios no-legales que disponemos, los que hasta hace cinco años no teníamos leyes o derechos que no llegan ni a ser básicos, porque no existen las infraestructuras necesarias, ni existe formación por parte de los medicos, trabajadores sociales...etc


El meu regal gràfic per  M.Merçè Marçal

Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.



28 anys de no vida
No estoy sola porque amé una vez a olga
No tengo miedo porque no puedo empeorar aún más: puedo como mucho acabar muerta en cualquier pueblo de por ahí, violada o simplemente sin poder disfrutar de la vida.
Si creo en mi, porque soporte todo esto en el más absoluto silencio.
Si creo en catalunya, porque por su historia, como la nuestra (Lesbica-Gai), en parte, entiende bastante lo que es el silencio, la impotencia, la rabia..porque fue no-creada-no-desarrollada-i violada por todos i nadie dijo ni dice nada. Explotada por todos los pueblos conquistadores de la antiguedad, i en esta edad moderna, por las burguesias elite: Española (con Ñ), alemana, francesa o inglesa.
Si creo en la gente, por mi tia francisca, mi padre, los dominicanos de hospitalet, muchas lesbianas, ampgil, por la publicitat positiva de Erc, Por SI que creo su apartado dentro del movimiento en el meu barri sants-montjuic-eixample.
Si creo en el arte, porque vivo rodeada por él, y me nutre, me levanta, me pinta, me refleja, me proyecta, me hace creativa...etc

T'estimo.

Tancat. Somiare en silenci sense catalá, com abans...em pressionaran los espayonlistes i jo no et trobaré...ni tu voldras, com abans....jo em resistire a tot ho que no seas tu, com sempre.






  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Mai t'oblidare (como abans, et guardaré en silenci en el meu cor)

 

Quatre paraules de Narcís Comadira
Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Trenca el silenci: Maria del Mar Bonet

Maria del Mar Bonet: ‘Continuen igual que en Franco’

Entrevista a la cantant, que visità ahir el vaguista de fam Jaume Bonet per mostrar-li el seu supor


La cantant mallorquina i veu de la mediterrània, Maria del Mar Bonet, visità ahir el vaguista de fam Jaume Bonet per mostrar-li el seu suport.  Després contestà unes preguntes a la Veu de Mallorca alertant de què el català es troba en perill. Avui té previst assistir a la manifestació ‘Sí a la llengua’ i llegir-hi el manifest.
Quins són els motius per assistir a la manifestació d’avui per dir ‘Sí a la llengua’?
Tota la meva vida em lliga a aquests motius. Duc tota la vida cantant per la llengua i seguesc pensant que s’ha de continuar amb aquests motius.
Pensau que el català està en perill a Mallorca?
Absolutament. Absolutament en perill. Necessita de totes les forces i energia perquè això serà llarg. És una lluita llarga.

Què representa el fet que una persona dugui 25 dies en vaga de fam pels drets lingüístics?
Això em pareix que simbolitza tot l’esforç que s’ha de fer. És un símbol tremend, duríssim i ens fa veure que si no ens hi posam amb energia i força no tendrà cap sentit. Hem de donar suport a aquest gest, un gest heroic, per no defallir. Hem d’aguantar i tirar endavant amb ell.

Llengua, cultura, política. Quina és la relació entre elles i què està passant actualment?
La llengua és l’ànima del poble. El que volen és ferir l’ànima del poble, és així de clar. Jo no he ajuntat mai la política amb totes aquestes coses però fan què hi pensem. Al cap i a la fi tot és política. Malgrat això, m’agrada pensar que la llengua és l’anima de la gent. Però volen matar l’ànima del poble. És evident que els Països Catalans sense el català no són res i això és el què volen.  Ja s’ho proposava el dictador Franco i continuen igual.

Com a persona compromesa i com a compositora, es veurà reflectida la situació actual en properes obres?
Es veu reflectit en el fet de mantenir-se amb la llengua pròpia. És el que hem de fer tots i defensar-la fins el final.




Paraules per a Maria del Mar bonet

Milions de dones com tu dediquen tota la seva vida a la protecció i recuperació del català. I vosaltres, heu de presenciar, veure, com tornen a usar els mateixos mecanismes d'autodestrucció, oligarquia del castellà (colonialisme lingustic), i sense armes, sense paraules que fereixen als castellanoparlants, sense menjar, amb la teva veu, amb lletres, amb l'elegància de la gent de catalunya, balears i valència.

Fa anys es veia el cap de la serp: grups de dretes espantant com sempre als immigrants no nacionals espanyols amb una puntada a les seves vides, i als immigrants nacionals castellans (Gallecs, andalusos, castellans ..) amb la competència laboral, amb la hegemonia espanyolista, incitant-los a la xenofòbia i al racisme.

Cap Borbó, Carlista, o Franquista, assoliment assassinar la teva llengua i la teva veu. Aquests que s'escuden en lleis i poders mediàtics belicosos, són els mateixos que a mi em van negar el dret a sentir desig i creixement unit a una altra dona, els mateixos que sesgaron la història de noms femenins, omplint-nos a totes d'un silenci violador.
 
                                                                                                                  Atentament, una filla de Safo

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Històries de Dones: Revista Feminal


Històries de Dones:
      Revista Feminal (1ª Revista de Dones en Llengua Catalana)
Feminal no va ser una flor d’estiu. S’inscrivia en una llarga i diversa tradició de publicacions de dones que, des de mitjans del segle XIX, van crear opinió a Catalunya. El primer número de la revista Feminal, va aparèixer el 28 d’abril de 1907. Amb periodicitat mensual, Feminal va tenir una vida continuada fins el 1917. I, després d’una llarga pausa, el mes d’abril 1925, reprenia la seva activitat.
Amb Feminal, va aparèixer una nova estètica i una nova ètica en les revistes de dones. Dit d’una altra manera, Carme Karr i Dolors Monserdà, per formular la seva ètica ho vam fer a través d’una estètica, la de la modernitat.



                                                                La nostra finalitat

Un dels més grans defectes que la gent de fòra troba al home català, es sa manca de món, sa poca sociabilitat, son rusticisme -sovint titllat per grossería,- quan podría esser més justament calificat de timidesa. axò es patrimoni de tots aquells paissos en que, per rahons de consuetut ò de denivell intelectual, l'home y la dòna tenen entre sí poques ò nules relacions socials.

Mercès a Deu, no es de témer que la dòna catalana's masculinisi fàcilment; en cambi, sembla que convé feminisarla, elevant son intelecte al nivell de ses reconegudes virtuts morals, per que esdevingui més qu'ara, la vera companya somniada del home estudiós y emprenedor, sense perdre rès de ses gracies y dolsors instintives, ben al contrari.

La catalana, per temperament y tal vegada per atavisme, es de les poques dònes que poden assolir y guardar el medi just dels seus devers socials en la moderna civilisació; per essencia es poch arrauxada, sense carèxer -per axò,- d'empenta coratjosa; ella estima per damunt de tot, la seva llar y la seva pau, y entenem que, arreu hont vagi per nous camins empresos, ella durà sos amors sants y ses creencies per les grans veritats.

Ara be, partint d'aquest principi, creyem arribada l'hora d'encaminar dreturerament l'intelecte de la nostra dòna, qui ja'n sent y ens ne fa sentir una imperiosa necessitat.

Volem que per cultivar son esperit no li calgui beure forsosament en fonts llunyanes, per que l'aygua ab que s'abeura es filla d'altres terres hont la parla y els costums no sempre s'avenen ab les nostres, hereditaries. D'aquells paíssos avansats d'ahont ens arriban alenades de feminisme, no'n podem rébreho tot; cal ferne una selecció que s'avingui ab lo qu'es ara Catalunya, y aquesta selecció té d'esser feta paulatinament, interessantla, amanyagantla a la dòna, donchs, entenem que, axís com la de les més cultes nacions, la dòna catalana pot y dèu contribuhir al enaltiment de la seva patria, intruhintse y educantse per obrir nous camps al general avens.

Es evident que l'home, al costat d'una dòna d'esperit cultivat y de seriosa y variada instrucció, se sent sempre menys déplacé y no refuig la companyia femenina, ans al contrari, hi cerca la nota suau que manca al seu temperament, y'l día en que l'home y la dòna podràn y sabràn parlar entr'ells lliurement d'altres coses que de futilitats malsanes, aquell dia mimvarà la malvolensa, l'odiosa crítica y la consegüent calumnia.

L'home català devindrà aleshores més refinat, perdent molta de sa duresa instintiva, s'encomenarà inconscientment la mondología, qual manca li resta ara tantes simpaties aquí y al extranger, y que ha d'esser un dels puntals del perfecionament de la nostra rassa. Entretant, la dòna, anirà devenint més desitjosa d'apendre, per saber, per ensenyar, per cooperar en les coses grans, útils y belles d'un poble que reneix, y adhuch, per plaure. La dòna no tindrà -com ara- por de parlar al home, donchs, podrà y sabrà interessarse per tot allò qu'es obgecte dels seus estudis y afanys, sense que l'home -com ara passa tan sovint- se violenti al veures obligat a sostenir ab una dòna converses massa... casolanes ò massa buydes. Fins avuy, el català intelectual, cienntífich, artista, ha viscut sense fer rès per la dòna, sense interessarse per ella, com si no fos més que una màquina maternal ò un obgecte de luxe; quelcom d'imprescindible, però sense gran trascendencia; en un mot, quelcom un poch més necessari que'l tabach; y adhuc, la dòna, quan no veu entre les altres dònes tan ignorants, tan fútils com ella, una vida plena de feynejars de dispesera ò de cantarelles y saltirons de canari engaviat, se veu voltada d'un element altament nociu, element de desenfeynats, de inútils, de presumptuosos y afeminats qu'aviat ser transforma en cercadors de còmodes aventures.

FEMINAL, donchs, vé a la dòna com un amich qui, en la seva llengua li parlarà de tot lo que pot esserli útil, de tot lo que pot plàureli y interessarla en l'actual moment artístich, industrial i social.

En ses vint planes, decorades, procurarèm encabirhi útils y agradables informacions gràfiques, y ademés d'un conte ilustrat y d'una plana musical, donarà 16 planes de folletí, comensant per el recull de les Poesies catalanes inèdites de la senyora Massanès.

Per acabar, sols ens resta dir que, comensant FEMINAL ab el convenciment de que venima omplir una de les necessitats més evidents del nostre renaxement, esperem que la nostra tasca serà compresa per l'home y per la dòna, y ja que no rebuda ab l'entusiasme que'ns guía als quins la fem, al menys ab el bon desitx d'encoratjar l'idea y la finalitat de FEMINAL.

(editorial del primer número de Feminal (Barcelona), núm. 1,28 de abril 1907)

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

El fil d'Ariadna: Nou disc Minimal21




Després de debutar en catalá l'any 2010 amb L'habitació del fons, Minimal21 presenta el seu segon treball d'estudi, El fil d'ariadna, un disc que recull la dualitat que des de fa un any caracteritza la trayectoria del grup.

Per una banda, s'intensifica el predomini de sons electronics a la primera part del disc anomenada l'ordit, on el synth pop i la guitarres lluminoses embolcallen les cançons amb una estetica que no amaga la influencia dels vuitanta. La veu de la Núria llisca fràgil i suggerent sobre aquests paisatges sonors on dominen les atmosferes delicades amb un cert component líric. La segona part del disc, la trama ens mostra uns Minimal21 arriscats i experimentals, que, sense l'electrònica i amb arranjaments de violí i trombo, son capaços de posar l'acent en la canço nua i sense ornaments.

Les lletres del disc esbossen petites històries d'éssers anònims que descriuen la fragilitat de l'existencia, les contradiccions i les absurditats en las quals està inmersa la condició humana. El fil d'Ariadna juga amb un lenguatge surrealista i ple de simbolisme que convida a submergir-se en un món íntim, allunyat de la quotidianitat.


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Els colors Modernistes és diuen Jujol


Can Negre






Josep Maria Jujol, arquitecte modernista nascut a Tarragona l’any 1879 i mà dreta de Gaudí, especialitzat en trencats de ceràmica, mobiliari, interiorisme i treballs amb ferro forjat, al igual que el seu mestre, també mostrà una immensa dedicació detallista en la seva obra d'inspiració naturalista, per a la qual no dubtava en fer ús de materials vells i de rebuig.




És tota una odissea que algú, per exemple de Cadis, conegui a Gaudí, pot sonar el nom, ja que se sol repetir si s'esmenta algun monument de la seva obra. Però qui coneix Josep Maria Jujol, el "autèntic" artifice dels colors del modernisme (Parc Güell, Casa Milà, Casa Batlló, Can negre ... etc)? La resposta és: gairebé ningú. Se li atribueix tot el mèrit a Gaudi (Es generalitza, sense especificar), i noms modestos com el de Jujol, passen per la història sense el lloc que li correspon.

Quantes vegades he passat per la Casa Batlló i no he pogut evitar seure i contemplar els colors de la ceràmica trencada, collage de colors i temàtica naturista i només pensava en Gaudi, per tant li atribuïa tot a la seva vida i obra. Fins que vaig indagar una mica més, i vaig descobrir, que realment a mi qui em fascina no és Gaudí, sinó Josep Maria Jujol.
Aquí algunes fotografies que he pres a Sant Joan Despí, població plena de petits tresors Jujolianos:



Casa dels Ous
Casa dels Ous - Detall porta i ferro
Casa dels Ous - Detall Finestra i Trencadis





 

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

sense somnis et busco per les pedres


Sense tu
com tota la vida
sense somnis
et busco per les pedres:
blavas, vermelles, ocres.
Agafo un tren
sense tu
sense direccio
he robat
una rosa canina
a la mare terra,
per posar-la
dins una lata de cola
imitacio morta
de la teva má.
Sense tu et busco per las pedres...
A el meu dtolor, al meu sense somni, als meus ossos i a la teva indiferencia.




  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Vuit per dues


Marguerite Sauvage



Tu, els vas cridar emperadors fa mil anys.

Jo, vaig començar a derrocar-los sense paraules mil anys després.

Elles, les nostres filles, germanes o nétes creixeran
i estimaran.




A Esther Tusquets i M. Mercè Marçal.



  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

Paraules: Margalida Pons i Jaume



 Va néixer a Palma l'any 1966. Es llicencià en Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears i es doctorà a la Universitat de Barcelona. Exercí la docència a la Universitat d'Indiana durant uns anys. De retorn a Mallorca, fou professora de Llengua i Literatura Catalanes d'institut i, actualment, ho és a la Universitat de les Illes Balears.


Com a poeta, va publicar Sis bronzes grisos d'alba (1986; premi Salvador Espriu) i Les aus (1988; premi Ciutat de Palma).
Com a estudiosa de la literatura, ha publicat nombrosos articles i ha tret a la llum els llibres Blai Bonet: maneres del color (1993) i Poesia insular de postguerra (1998). Ha tengut cura, amb Catalina Sureda, del llibre (Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balears (2004), i de Textualisme i subversió (2007).



Animal Sensible

Per què, gosset, així te m'acostes
i humidament em poses
el cap damunt la falda?
Amb la pupil·la fervent on es grava
la meva mà que ja et toca
a repèl.
Tan delicat quan em portes,
estret entre les dents,
no cruels ni ferotges,
el cap del meu amant.


L'olor del riu dicta el nom de la pluja... 

L'OLOR del riu dicta el nom de la pluja:
aquesta densa suor mineral
que amb dolç pudor amagava la terra
ara s'estén com un cop blau i tot
es fa petit. Insubmissos, els arbres
negregen, nus. Nosaltres, quan serem
oferts al llamp que les brutes ferides
menysprea i tanca? Quin terral perfum
ens farà nets tocant-nos l'espinada? 


  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS

El Temps en Ordre

Teresa Pascual. Neix al Grau de Gandia l'any 1952. Poeta i traductora.

Estudia Filosofia a la Universitat de València i és professora d'ensenyament secundari a Gandia. Es dóna a conèixer amb el seu primer poemari Flexo, guardonat amb el premi Senyoriu d'Ausiàs March 1987, que surt publicat el 1988; any en què guanya el premi Vicent Andrés Estellés amb Les hores. Més tard escriu Arena (1992), Curriculum Vitae (1996) i amb El temps en ordre publicat l'any 2002 obté el premi Crítica Serra d'Or de poesia 2003.

Ha traduït de l'alemany, amb Karin Shepers, L'enfonsament del Titànic, de Hans Magnus Enzensberger (València, 1993) i Poesia completa, d'Ingeborg Bachmann (València, 1995).

Està antologada, entre d'altres, en els reculls Camp de mines. Poesia catalana del País València, 1980-1990 (València, 1991) i Trenta poetes catalanes del segle XX (Barcelona, 1999). 
  Oblit del teu cos 

De la los bocadilos de nocilla a los cuadros que se parecen a ella: la no deseada, la no apta, la no cool, la no profesional...etc

L'amor a tu, l'amor mateix de mi
:
que cada instant es pensa i es conmou
i, com si cancel.lara les paraules,
es busca al gest, i s'abriga de gestos.
L'amor, aquest espai present de tu
que no s'adreça enlloc, que sols camina,
i, com si renunciara a algun destí
es dóna al pas i es construeix de passos.

De la cendra 

Et buscava al tacte de la llum
pels corredors oberts de cada cosa
i les formes atentes de la nit comrenien sense pensar les ombres.
Al tacte de la boca i de la llum
furtava les paraules de les mans,
i la forma sentida de la cara
penetrava sense voler els gestos.
Recorria la pressa d'avingudes
per carrers amb olor de soledat
sense saber on situar els hómens
quan tocaven les set i queia el sol.

Teresa Pascual, Oblit del Cos - Cendra, del Llibre El temps en ordre.

  • Digg
  • Del.icio.us
  • StumbleUpon
  • Reddit
  • RSS