El meu homenatge a Barcelona i Catalunya.
Fotografia. Arquitectura. Poesia. Dona. Dones Escriptores. Dones Escriptores Lesbianes. Pintura. Escultura. Modernisme. Laies.
Benvingudes i benvinguts
Barcelona Colors
T'estimo pel teu so, per la teva olor, per la teva creativitat i per la teva llibertat.
T'estimo perquè les meves primeres paraules d'amor van ser: t'estimo, en català. t'estimo per ensenyar aquestes dues paraules, i per oferir un espai per donar-li forma. Em concedirà una Laia, filla del poble més antic de la teva terra?
Petits racons de Barcelona, província i Catalunya. El desconegut d'aquests paratges i el seu encant: Mar, Muntanya, cultura avantguardista ...
Se sol tenir una imatge un tant distorsionada i ignorant sobre catalunya i sobre la seva gent. Sense valorar la geografia, el paisatge extremadament dur que ens parla d'un passat dur, de la seva llengua perseguida i usada, de les seves estacions de trens, de tota la seva rica història, des de la grecollatina, la medieval, la musulmana, la jueva, la medieval, la gòtica, la barroca, el modernisme (purament català, no existeix res igual en cap lloc), o la història industrial.
Per això, tot el que veuen els meus ulls, nets, sense la brutícia de comentaris cecs, sense haver posat mai els seus ulls en aquesta ciutat, aquesta comunitat, aquest país, com tot el que fa olor meu nas, o el que assaboreix llavis intent compartir-lo, perquè d'alguna manera, les sensacions que em van néixer en mi la primera vegada que vaig trepitjar Barcelona, la primera vegada que vaig beure Bonet (una beguda per a pescadors) o vaig menjar escalivada o calçots, el primer cop que em vaig enamorar del carrer del bisbe, o quan escolti per primera vegada el só catalá: que és com la gent catalana, barreges, italo-franco-castellà-aràbic.
Espero que us agradi totselscolors,sabors,textures,iopiniósobre aquestpaís.
Fátima.
PD: Tinc dos punts febles: la pizza, les dones de llengua catalana i la seva casa, Catalunya.
Si ets dona i fas servir normalment la llengua catalana, millor, dóna-li a la ics i sal pitant d'aquí.
No tinc en la meva vida alguna cosa sagrat o intocable, però cada vegada que penso en el futur de qualsevol nena o nen lesbiana, gai o trans, que està per arribar o quan personatges com Alicia Sanchez Camacho, torna a ballar-la com els seus pares i avis, a tocar, a callar, a emmordassar a una llengua que a penes viu, es mou en les boques dels habitants d...e catalunya, valència, balears i altres, sento en la meva medul·la espinal una espècie de burxada que m'irrita i de vegades, em fa deixar anar una llàgrima: hi ha coses que mai canviessin, com Madrid, com aquests Espanyols que no s'han molestat a conèixer, escoltar i assaborir la llengua catalana i els seus parlants.
I el que més m'impressiona és que molta gent que ha nascut aquí, no li importa això, o si ara mateix em llegís, em diria alguna cosa com: no importa, el català ja té "suficient" o "ja té el seu" o "hi ha coses més importants" o "ets independentista". Desviant el tema com a lloros. Només hi ha dues coses que m'importen, em reitero, el català i les lesbianes, el seu futur incert i insegur, comú per a ambdues (la llengua i el col·lectiu femení).
Només desitjo dues coses per a l'any que ve: trobar i mantenir un treball, i que no ofeguin a la llengua catalana ni a nosaltres, les lesbianes.
(Escrito usando traductor. Española. Conozco y calle, silencio total: madrid, cádiz, sevilla, córdoba, granada, málaga, granada, valencia, alicante, murcia, zamora, león, portugal y marruecos)
Llevo casi dos años en Barcelona, más o menos...y sólo se escucha catalán en las "clases de catalán", algunos barrios y grupos catalanoparlantes (minoría). No existe EL Bilinguismo en Catalunya: predomina el Castellano.Domina las calles, bocas y plazas.Sólo está protegido, como algunas leyes que protegen a los animales, a los homosexuales, a los trabajadores, mujeres, etc... Existe una normalización (cara), pero que está vinculada por ley. En el resto de sitios que pude mirar, leer y escuchar, (Comunidad Valenciana, parte de Barcelona) sólo hablan en Castellano, y las calles están en Castellano.Si paseais, se puede ver. Igual, que en Madrid y en otras zonas de España, que casi nadie habla inglés.
Per a travessar amb tu el desert del món
Per a enfrontar-nos junts al terror de la mort
Per a saber la veritat perdre la por
A devora els teus passos caminava
Per tu deixí el meu regne el meu secret
La meva nit veloç el meu silenci
La meva perla rodona el seu orient
El meu espill la meva vida la meva imatge
I deixava els jardins del paradís
Aquí fora a la llum del dia dur
Sense els miralls he vist que estava nua
I en el camp ras s’enterbolia el temps
Per això amb els teus gestos em vesties
I aprenia de viure al ple del vent
The white sails still fly seaward,
Seaward flying,
Unbroken wings.
(T.S. Eliot)
-------
Ales Intactes
Pot no tenir res a veure el projecte
que fas de tu mateix i el tu mateix
que trobes cap d’uns anys. Començaràs
a comprovar: realitat i desig
són enemics. Es porten la contrària.
Què hi fa allò que volies de tu?
No compta ja el que t’imaginaves.
Compta només el resultat final:
qui ets, què fas i la fràgil volada
d’unes ales intactes.
Sóc plena d´amor com un meló amb la llavor, sóc madura i gotejo dolços sucs
(Montserrat Abelló - Marge Piercy)
------
La meva Venus bruna, podríem ser dos onades que es munten i munten fins estavellar-se a la sorra.
La meva Venus bruna,
vull banyar el meu cos en la cascada que és la teva cabellera.
La meva Venus bruna, set mesos porta la meva boca
somiant una nit elastica
de petxines i vi calent.
La meva Venus bruna, em rebolquen de ràbia
amb el teu silenci: ansiosa,
busco els teus ulls,
dos sols negres.
La meva Venus bruna, vull veure com el vent fa ballar
el teu cabell i amaga un dels teus clotets i abanique meu desig: calenta vermell desmanegat tímid petit sempre rebutjat solitari i lent.
Tornar als orígens: mirar, com un infant que descobreix petits-grans tresors i acull admirat unes branques, fulles, vidres de colors, pedres i qui sap si un tros de sílex ocre-rosat, del color de la tendresa. El sílex, com els dinosaures, tard o d´hora surt a la llum.
Laia és un nom que prové d’un poble íber, pre-romà, anomenat Laie; establert a les comarques del Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès. Segons les seves creences, Laia era la deesa dels laietans, els antics habitants d’aquest poble.Laia és un nom totalment pagà encara que a molta gent li sàpiga greu, no té sant, no té dia de l’onomàstica ja que els laietans tenien les seves pròpies creences i no tenien res a veure amb la religió catòlica ni molt menys. Tot i això durant anys ( franquisme i posteriorment transició ) s’ha volgut associar el nom d’Eulàlia amb el de Laia ja que avans no es podien posar noms que no fòssin catòlics als fills. Però això era avans, si us plau, deixeu de confondre aquests dos noms que no tenen res aveure.Laia és un nom, ( i no un diminutiu, ni cap traducció ), català i pagà.
-------------------------------
Laia esun nombreque provienede unpuebloíbero, pre-romano, llamadoLaie, establecidoen las comarcas delMaresme,Barcelonés, BaixLlobregat y el Vallès. Segúnsuscreencias, Laiaera ladiosade loslayetanos,losantiguoshabitantesde este pueblo.Laia esun nombretotalmentepaganoaunque amuchagentelepese,no tienesanto,no tienedíade la onomásticaya que loslayetanosteníansuspropiascreenciasyno teníannada que verconla religióncatólicani muchomenos. Sin embargoduranteaños(franquismoy posteriormentetransición) se ha queridoasociar elnombredeEulaliacon el deLaiaya queantesno se podíanponernombres que nofuesencatólicosa los hijos. Peroeso eraantes, por favor, dejaddeconfundirestos dosnombresque no tienennadaque ver.Laiaesun nombre, (y no undiminutivo, nitraducción), catalán ypagano.
Laies...
Lespedresvermelles cantenel teunom en mars banyatsper la lluna; etdic, etbusco, salt, iem banyoa la tevallet.
El teucoss'estén des del cimde Montserrat fins a la marlaietana.
El teucabellésbressolat des del sudpelxaloc, pel nord, latramuntana ifaque el teucabells esdivideixin en duesfileres del colorde la terrade la Garrotxa.
Després d’un temps de silenci, per fi, Glissando treuen nou disc al mercat. Serà a finals d’aquest mes d’octubre i sota el colorit títol de “Ermites cançons i som somniar en meteorits roses”, la banda de Marc Sora i Laia Vaqué presentarà un original treball versionant temes d’artistes d’arreu.
Glissando han estat un dels pals de paller de la nova fornada de la música catalana. Des de fa deu anys batallen per les trinxeres del pop amb la seva proposta minimalista, carregada d’espais sonors eteris i perfumada amb un cert toc naïf. Per tant, cada nou treball d’aquesta banda de Barcelona és una bona oportunitat per tastar la salut del panorama i intuir noves línies de creació. Com dèiem, aquest cop Glissando s’atreveix a fer un disc de versions. Quelcom molt comú al mercat anglosaxó, però encara exòtic per aquestes terres. Les bandes escollides i les cançons triades són un bon exemple dels gustos dels membres de la formació. Així, podrem trobar revisions de peces coetànies i catalanes com el Deixa’m creure de Mishima, el Batisfako Katiuskas dels Antònia Font o el Maleeixo el temps de Raydibaum. També podrem trobar adaptacions –amb traducció inclosa- d’artistes internacionals. Per exemple Fireflies (Cuques de llum) dels Owl City, For you blue (Em tens a platet) de The Beatles, el Human (Humà) de The Killers o el Flume (En contacte) de Bon Iver.
Aquest original treball va ser gravat a l’ermita de Sant Sebastià de Montmajor a Caldes de Montbuï. El guitarra Marc Sora explica que el fet d’enregistrar-ho tot a una església ha permès aconseguir una acústica pròpia i irrepetible. A banda d’això, el grup també ha hagut de treballar a fons perquè les adaptacions al català fossin alhora creïbles i adequades. Amb tot, doncs, un interessant treball, al mateix temps que original, i que s’haurà d’escoltar amb les oïdes ben obertes.
Descarada. Provocativa. Atrevida. I convençuda del que fa, malgrat que tot just debuta. A la introducció del seu primer llibre de poemes, la periodista, publicista, professora i poeta Sílvia Bel (Barcelona, 1982) exhorta el lector a apagar el televisor, obrir una cervesa i esmolar-se els dits. Perquè «passar un centenar de pàgines avui no està a l’abast de qualsevol tou!». Ras i curt: relaxin-se i gaudeixin l’experiència. Dins L’esbós (Edicions 7dquatre, 2010) hi trobaran 54 poemes de totes mides i colors, travessats per un potentíssim fil conductor: l’espontaneïtat de la Bel, una veu nova amb moltes ganes de fer-se escoltar. Tan primeta com incandescent, aquesta jove autora no s’arruga, i s’atreveix amb tot. Sempre que pot participa en trobades literàries on, micròfon en mà, recita els seus poemes al públic, amb una «birra» al faristol. Juga amb les paraules, com feia Pere Quart. Parla d’allò que li accelera o li glaça el cor amb total llibertat, com Cristina Peri Rossi. Experimenta amb la musicalitat, amb el ritme i amb la fuetada del vers lliure. Té poemes tallants i poemes innocents, llargs i minúsculs. «Equivocar-se és viure», afirma en un vers. «Em vaig tallar els cabells / No vaig guardar cap trena», escup en uns altres. «(abaixo el volum de la ciutat / per escoltar només / aquella desconeguda / com xarrupa el gelat)», xiuxiueja en un altre.
La cremallera que desferma les passions
Les 54 composicions de L’esbós reflecteixen les pors i les esperances del procés creatiu, de l’art de viure, del risc de relacionar-se amb els altres. Ara sona venjativa, nostàlgica o reconciliadora. Ara trista, enamorada o desenganyada. Ara transmet una alegria que s’encomana. Ara destapa una sexualitat que impregna l’ambient i excita els sentits. I tot amb el mateix mirall atrevit amb què juga i ens fa la rateta: la seva poètica obertament lèsbica. Sincera. Lliure. Viva. «Era una migdiada febril / amb pel·lícula de fons i olor a sexe. / Recordo que mirava de reüll la televisió, / com quan mires de reüll una peli porno, / i de sobte, entre els gemecs, / va caure la primera torre, / tan fàl·lica», explica en el poema 11-S. En el pròleg, l’escriptora, traductora i crítica literària Mª Àngels Cabré elogia la «frescor, fruit de l’espontaneïtat treballada» de Bel, i titlla L’esbós d’«un dels primers poemaris descaradament lèsbics de la poesia catalana» amb el precedent de Terra de mai (1982) de Maria Mercè Marçal. Fa mesos, anys, que Bel quadra versos i pensa en poesia, apassionada pels múltiples significats dels mots i per les infinites possibilitats de les diverses llengües que domina. Ara s’ha decidit a plasmar-ho en paper i oferir-ho al públic. El resultat és un recull picant, fresc, original i engrescador, per a tots els públics. Poesia de la quotidianitat i de les passions desfermades. Un llibre il·lustrat per l’escriptora i dibuixant de contes infantils Alicia Billon (Barcelona, 1978). Que es ven amb un punt de llibre molt suggerent. Una cremallera vermella.
Aunque el rock catalá también es masclista (como la mayoria del rock y de la musica), yo le dedico este tema a Maria Coma, Laia Vaque, Maria del Mar Bonet, Maria Merce Marçal, Esther Tusquets, Teresa Prades, Lyona, todas las escritoras en lengua catalana que he podido conocer, leer, aprender y refugiarme en sus letras, a la Directora de Costa Brava y a todas las chicas que me han gustado desde el día que nací hasta el día de hoy...aunque no esté con ellas, porque no quieren, porque ya pasó ese tiempo, porque prefieren a otros-as...y otras explicaciones/causas, yo sí estoy con vosotras.
Por eso me gusta la navidad: porque gracias a catalunya yo estoy sola, pero conmigo, y con todo lo que deseo, pienso, siento...aunque sea rechazado, o continue "el meu amor sense casa". Da igual.
La soprano Montserrat Figueras, ha mort als 69 anys aquesta matinada a Barcelona. La cerimònia de comiat se celebrarà divendres a les 11 h al Claustre del Monestir de Pedralbes.
Montserrat Figueras ha estat un referent en la interpretació d’un vast repertori vocal de les èpoques medieval, renaixentista i barroca. Va desenvolupar amb Savall un estil interpretatiu de la música antiga renovador, caracteritzat per compaginar una gran fidelitat a les fonts històriques amb gran capacitat creativa i expressiva, estil que ha marcat l'evolució de la música històrica.
Figueras va rebre aquest any la Creu de Sant Jordi i un premi Grammy en l'última edició dels guardons musicals nord-americans pel llibre-CD Dinastia Borgia. Església i poder al Renaixement.
Nascuda a Barcelona en una família de melòmans, col·labora des de molt jove amb Enric Gispert i la formació de música medieval Ars Musicae. Estudia les tècniques de cant antigues, des dels trobadors fins al barroc, desenvolupant un concepte molt personal que beu directament de les fonts originals, tant històriques com tradicionals, al marge de les influències post-romàntiques. Des de 1967 estableix amb el violgambista Jordi Savall una unió tant artística com humana, especialment fructífera en activitats pedagògiques, de investigació i de creació.
Participa, al costat de Savall, entre 1974 i 1989 en la fundació dels conjunts Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations. Amb ells i com a solista aborda la recuperació d'un patrimoni musical eclèctic, entre els quals destaquen les seves interpretacions de l'antiquíssim Cant de la Sibil·la, fins les recents Ninna Nanna, Misteri d’Elx i Isabel I.
Montserrat Figueras ha actuat regularment als principals festivals d’Europa, Amèrica i Orient. Els més de 60 CD que ha enregistrat han rebut nombroses distincions, entre ells el Grand Prix de l’Académie du Disque Français, l'Edison Klasik, i el Grand Prix de la Nouvelle Académie du Disque. El 2003 el govern francès li va atorgar el títol d’Officier de l’ordre des Arts et des Lettres.
23 de Novembre de 2011, Diari Ara.
Adeu, Montserrat.Se'n va anarla teva veuino va sortiralesnotícies.Gràciesals dinersque vaig poderreuniri al meupare,vaig podercomprarinternetal pobledels meusavis,iperaquest mitjà, internet,vaig conèixerla músicade JordiSavall,Paniagua,Boneti la músicaOccitana, elsjocsfloralsdeIsaura....itambévaig teniraccésa la teva veu.
Carme Meix i Fuster va néixer a Gandesa l'any 1937. És llicenciada en Filologia Catalana. Resideix a Barcelona i exerceix com a professora de Llengua i Literatura Catalana a l'Institut "la Salzereda" de Santa Coloma de Gramenet.
Actualment col.labora en revistes de signe divers.
Carme Meix i Fuster és Premi de poesia "Caterina Albert i Paradís" 1991.També ha guanyat el premi de poesia de la Real Acadèmia Mariana de Lleida de 1989. Va ser finalista del Recull, també de poesia, i del Sant Joan de novel.la de 1993. El 1995 va guanyar el Premi de Novel.la Històrica de la Universitat de Lleida amb El crit de l'esparver (Pagès editors, 1996).
El crit de l'esparver és una novel.la històrica ambientada al segle XV, una època turbulenta, protagonitzada per figures tràgiques, com el Príncep de Viana, sinistres, com Joan II, tèrboles, com Verntallat, heròiques com Pere Joan Sala, maquiavèliques com Ferran el Catòlic. És, sobretot, l'epopeia dels remences, que al crit de Terra i llibertat, i avall els mals usos! van aconseguir deslliurar-se del poder feudal que els atenallava.
La Tramuntana ho neteja tot...
No vol mostrar els sentiments. Tan jove i ja no vol mostrar-los.I és una pena. Amagar els sentiments és el millor camí per deixar que es podreixin a dintre fins a infectar tot el cos.
