Descobrir el Mediterrani sempre ha estat cosa de bàrbars, així hi ha una llarga tradició de "mirades" cap a les própies arrels ( o moltes vegadas al propi melic) quan una certa barbàrie de desorientació se instal.la als països naturalment mediterranis. De tota manera, parlar d'art mediterrani, fins i tot, de 'una manera mès amplia, parlar de mediterranisme en la cultura és una mica imprecís.
Quan es parla de mediterranisme, s'associa amb la llum, amb el volum, amb la corporeitat, amb l'ordre, amb la serenitat, amb l'equilibri, amb Gràcia i amb ROma, amb el classicisme. I també amv l'aspecte populista mitificat d'uns pobles encara de vida primitiva: oescadirs u terrassans, que, als ulls de l'elit "civilitzada" viuren encara com l'antiga Grècia.
Si ens fixem bé, però, aquest mediterranime no coincideix amb el Mediterrani geografic: es refereix nomes al Mediterrani cultural del nord. Per als mediterranistes històrics el mediterrani era la cultura antiga: Gràcia i Roma. I un paisatge: l'arc que va d' Alacant a Grécia, tot costejant. L'isme de la resta no eren fites d'una altra estètica. I ès que el mediterranisme ha estat sempre una actitud nostalgica, una actitud, de "de retorn". Mentre que l'exotisme ho ha estat de una actitud "d'aventura". El mediterranisme ha significat, a la llarga, un retorn a l'ordre i al dret. A la llum clara disipadora de boires mentals nordiques, pero no mai a la llum encegadora del desert. El desert és ascetic i, per contraposició, viciós. El Mediterranisme vol allò carnal, terrenal, sí, pero morigerat.
Narcis Comadira.
Sabors: datils, kiwi, maduixa, llimona, taronja, pruna, cireres, figa
