Maria Àngels Anglada i d'Abadal (Vic, 9 de març de 1930 - Figueres, 23 d'abril de 1999) fou una escriptora catalana. Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, va conrear la crítica literària, amb atenció especial als poetes catalans i italians, la poesia, la narrativa i els estudis clàssics (en especial els mites grecs, sobretot Zeus i Apol·lo). En paraules de Jaume Cabré, "Maria Àngels Anglada va centrar la seva vida en tres mons: Vic, l’Empordà i la seva estimada Grècia. És una poeta universal que fa novel·les."
Lluis Companys
Fa mes de trenta anys que et devem uns mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos.
Escolta: mani ningú no m'ha dit res
De tu, ni si morires
Entrevent desfermat,siet besà el sol
El cos romput, més compassiu que els homes
O et mossegaren dents d'unaalba dreda
Amb aigualers de plor.
Però una antiga veus dins meu murmura:
sempre ès gelada l'alba de la mort,
El sol s'avergonyeix quan cacen l'home
i fuig davant d l'odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d'esvanits somnis
Eres un nom, eres una abatuda.
Fidelitat.
Amb el lli blanc de la llengua que estimen
el meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d'esparança
per entre els fils de l'amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.
***
Retorn a la poesia
No he donat a cap altre les claud d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me.
Que el que vingué desprès del teu rostre va prendre
com el vel dèu la nit que engendrà Heracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
D'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brogit, sé que ara torno a tu,
Amant antic, isard d'altes carenes:
En tots a tu et cercava, innocent infidel.
branques de llor veïnes dels teus ossos.
Escolta: mani ningú no m'ha dit res
De tu, ni si morires
Entrevent desfermat,siet besà el sol
El cos romput, més compassiu que els homes
O et mossegaren dents d'unaalba dreda
Amb aigualers de plor.
Però una antiga veus dins meu murmura:
sempre ès gelada l'alba de la mort,
El sol s'avergonyeix quan cacen l'home
i fuig davant d l'odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d'esvanits somnis
Eres un nom, eres una abatuda.
Fidelitat.
Amb el lli blanc de la llengua que estimen
el meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d'esparança
per entre els fils de l'amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.
***
Retorn a la poesia
No he donat a cap altre les claud d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me.
Que el que vingué desprès del teu rostre va prendre
com el vel dèu la nit que engendrà Heracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
D'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brogit, sé que ara torno a tu,
Amant antic, isard d'altes carenes:
En tots a tu et cercava, innocent infidel.