Maria Mercé Marçal presenta: Montserrrat Abelló

Quan Montserrat Abelló em va demanar d'escriure uns mots preliminars per al seu quart llibre de poemes, Foc a les mans, he de confessar que no vaig dubtar ni un segon a dir que sí. És cert que hi ha l'amistat; una amistat que té les arrells en la poesia i en el feminisme compartits, però que ha depassat en escreix aquestes motivacions inicials. Ara bé, en aquest cas l'amistat només ha estat decisiva en el fet de acceptar l'encàrrec sense vacil.lacions en un moment de molt poca disponibilitat personal. Perquè, de fet, la demanda coincideix plenament amb els meus interessos: fa temps que vull dedicar-me amb un cert deteniment a la seva obra, seguint la línea que m'ha dut a ocupar-me d'algunes de les millors poetes catalanes d'aquest segle- Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Felícia Fuster....

No crec que aquest pròleg sigui, però, el lloc indicat per fer un estudi glopl de la seva poesia, encaraque la perspectiva que ofereixen els quatre volums publicats fins ara sembla demanar-m'ho. En el destret, caminarem per la corda fluixa, a mig camí de l'esbós, arriscaré unes pinzellades massa escarides, masa planes, a l'encalç d'un paisatge complex i relleu. Intentaré copsar alguna de les arrels de Foc a les mans.

Montserrat Abelló fa la seva entrada en el món literari l'any 63, en ple auge de la poesia dita social o realisme històric, amb un llibre de poemes, Vida Diària, precedit d'un pròleg de Joan Oliver que li donava una càlida-i elogiosa- benvinguda. Cronològicament, pertany a una generació poètica que va viure la guerra en l'adolescència i que duu, per tant, l'empremta de l'estrall i de les condicions diversament fosques de la postguerra, un feix més o menys visible en cada cas. Una generació que potser com cal altra apareix a primera vista com una constel.lació d'aventures poètiques ben singularitzades i amb poques relacions entre si.